L’altre dia vaig llegir la notícia que explicava que alguns cans han fet carn a llocs pròxims al trajecte del Camí de Cavalls. Fer carn, en l’argot, vol dir que els cans ataquen als animals com poden ser bens, ovelles, gallines, etc., només pel gust de la sang. En la notícia es vinculava el fet a la presència de cans amollats que van amb els seus amos pel Camí de Cavalls. No sé si és aquest el cas, ja que també es poden donar altres causalitats, però... Si vosaltres heu fet etapes del Camí de Cavalls no em fareu la contra si dic que és així, que alguns cops et trobes amb cans desfermats. Jo n’he trobat també pels camins pròxims a Alaior per on vaig a caminar i a escampar la boira, camins que desig que no descobreixin mai els turistes.
No sé si és que quan era petit qualque ca es va abarbetar sobre jo, però quan sent o veig un ca que ve cap allà on som not com es dispara la freqüència cardíaca de mala manera. Segurament dec suar alguna substància química que li confirma a l’animal que li tenc por. És així, independentment de quina sigui la marca i el tamany del ca o de la cussa. Quan el veig, tot d’una pens si tenc a prop una paret prou alta sobre la qual encaramellar-me en actitud defensiva o si seré prou àgil per enfilar-me a un arbre.
Ja no tenc edat de posar-me a córrer. Si quan s’aproxima, a més, el ca m’aborda, ja no sé què fer. Segurament, el ca ve cap a jo per jugar una estona, però com que no sé interpretar la comunicació no verbal dels animals, sempre em pos amb la pitjor tessitura. Arriba el ca pel camí, sense que vegi enlloc son amo. Jo em faig l’estàtua i intent pensar en un paisatge tranquil·litzador, que no noti que li tem.
És en aquest moment, quan ja he fet balanç de la meva vida, quan sent una veu, no falla: «No, no fa res, és molt ximple!». No em diu: «Vostè perdoni per dur el ca amollat, ja sé que sempre ha d’anar fermat per evitar regirons a les persones o mals pitjors, però era tan feliç el pobre en llibertat. Me sap greu si li ha fet por. No tornarà a passar.» No diuen açò, sinó que diuen: «No fa res, s’animal», que és com si em diguessin: «que ho ets boig, que no veus que aquest ca és molt ximple?» I què sé jo, si és ximple! Podria ser perfectament un ca agressiu. A més, per què m’ha de lladrar i fer-me més por encara? Vostè no va pel carrer cridant a la gent.
Quan l’amo del ca que va amollat em diu «No fa res, es ca», em sent molt poqueta cosa. A veure: especialistes i persones que coneixen el tema van assessorar els polítics a l’hora de fer una llei en la qual es deia que en els llocs públics, tret dels especialment destinats a ells, els cans han d’anar sempre subjectes als seus amos. Per què no ho complim com a bones persones que som? Sé d’amics que ja no van a caminar per segons quins camins precisament per no trobar-se amb els cans amollats, que segurament no fan res, o sí.