Begoña Villacís no era diputada de Ciutadans quan el 2021 s’aprovava la Llei Orgànica de Regulació de l’Eutanàsia. Ella era vicealcaldessa de Madrid mentre el seu grup se sumava a la majoria de 202 vots que treia endavant la norma. Cinc anys després, i ja allunyada de la política, li tocava comentar per televisió el cas de Noelia Castillo. Sempre ha defensat políticament el dret a l’eutanàsia, però aquesta jove de 25 anys ha sacsejat la seva consciència: «Jo vull que visqui, que fins al darrer moment, en un acte de valentia, lluiti per la seva vida».
Aquesta reacció humana, hores abans d’una mort que se’ns ha retransmès pràcticament en directe, l’han sentida molts. Encara que formin part del 80 per cent de l’opinió pública que, segons les enquestes, estan a favor de donar una sortida legal a les persones que pateixen un deteriorament irreversible o un sofriment insuportable. Ramón Sampedro, qui amb la seva lluita als anys 90 va inspirar la llei de l’eutanàsia, tenia l’edat de Noelia el dia que es va llençar a la mar i va quedar postrat a un llit. Va tardar trenta anys per poder morir.
Noelia, en canvi, ja tenia una llei que avalava la seva decisió. El sistema que no li va saber oferir una vida digna quan estava tutelada per la Generalitat li obria la porta a la mort assistida. Encara que el seu trastorn fos tractable i la seva rehabilitació possible. En manco de tres mesos va superar tots els filtres necessaris i tenia la conformitat de la Comissió de Garantia i Avaluació de Catalunya per exercir la seva voluntat. Va ser la batalla legal iniciada pel seu pare qui va retardar dos anys el desenllaç.
Que després de tot el rerefons d’aquest cas l’única reacció de l’entorn polític del govern sigui celebrar-ho com una victòria davant els reaccionaris i veure com escurçar els terminis de les pròximes eutanàsies sense fer-se preguntes ni qüestionar-se tot el que ha fallat és, com a mínim, inquietant.