L’altre dia, conduint sense pressa, va sonar Hymne à l'amour de Édith Piaf. D’aquelles cançons que, sense saber ben bé per què, et fan aturar el pensament. No tant per la música, sinó pel que diu. Aquella idea d’estimar sense reserves, sense càlcul. «Si m’ho demanes, ho faria tot». Ho escoltava i pensava que avui una frase així ens semblaria exagerada. O imprudent.
Vivim en una època en què ho volem tot, però amb garanties. Estimar, sí, però amb espais. Comprometre’ns, però sense perdre opcions. Apostar per un projecte, però amb una sortida prevista per si no funciona. Ens hem acostumat a gestionar la vida com qui gestiona una cartera d’inversions. Diversificar riscos, no exposar-nos massa, tenir sempre una alternativa preparada. I probablement té sentit. Hem après a protegir-nos.
Però en aquest moviment constant cap a la prudència, hem anat perdent alguna cosa. No tant la capacitat d’estimar, sinó la d’entregar-nos del tot. Aquella manera d’implicar-se sense estar calculant contínuament què en traurem a canvi. No només en l’amor, també en la feina, en els projectes, en el lloc on vivim. Tot passa per un filtre de conveniència, de retorn, de cost d’oportunitat. No és una crítica, és més aviat un dubte. Perquè també és cert que aquell amor absolut que cantava Piaf tenia alguna cosa de vertiginós, fins i tot de perillós.
No es tracta de viure sense xarxa, però sí de recordar que hi ha coses que només tenen sentit quan t’hi llences del tot. I que, de tant voler evitar el risc, correm el perill de viure-ho tot a mitges.