Durant molts anys no acabava d’entendre una cosa que sentia sovint a gent que venia a estiuejar a Menorca. Xerraven de l’Illa com un lloc amb una energia especial, amb molta calma, amb una tranquil·litat gairebé tangible. Jo ho escoltava, però no acabava de captar què volien dir.
Amb vint-i-dos anys vaig anar a Barcelona per estudiar Física, amb un cap tan carregat d’il·lusions com de cabells llargs i rebels. I va ser allà on, amb el temps, ho vaig començar a entendre. No és cap crítica a la gran ciutat: ben al contrari, a jo m’encanta el bullici de Barcelona. Però, quan tornava a Menorca, notava alguna cosa diferent. Una sensació difícil d’explicar, però molt clara.
Aquesta sensació perdura avui en dia. I també les il·lusions. Dels cabells llargs, en canvi, millor no xerrar-ne: era tal la seva rebel·lia, que van decidir marxar per no tornar mai més…
Recordo que, xerrant amb una amiga que no és menorquina de naixement, però sí d’adopció, li vaig demanar què era el que més l’havia sorprès quan va venir a viure a Menorca. Sense pensar-s’ho gaire em va dir: la calma, l’harmonia, l’energia. En arribar-hi, tot dins seu va abaixar el volum de cop. Per a ella, Menorca representa el paradís de la tranquil·litat.
I afegia una cosa que vaig trobar prou curiosa: sovint és quan tornes de fora que aquesta sensació es fa més evident. Com si Menorca no fos només un lloc, sinó un estat d’ànim al qual pots tornar. Les presses desapareixen, el renou s’apaga, i queda una calma profunda, com si tot encaixés. Una mena de pau que no cal cercar, perquè simplement hi és.
La curiositat sovint funciona així. Hi és, però està adormida, esperant un estímul que la desperti. Per açò hi ha coses que només descobrim quan canviem de lloc. O de mirada. I és precisament en aquest contrast, quan alguna cosa ens sorprèn i ens obliga a mirar-la amb uns altres ulls, que es desperta.
I què és la curiositat? El físic Richard Feynman parlava del plaer de descobrir, del goig gairebé infantil que sentim quan investiguem alguna cosa que desconeixem, aquella sensació tan especial quan alguna cosa misteriosa se’ns presenta al davant i ens esforcem per entendre-la.
El meu gran heroi, el divulgador científic Isaac Asimov, anava una miqueta més enllà i deia que la frase més emocionant de la ciència no és «Eureka!» —que es diu per celebrar un descobriment—, sinó una altra molt més modesta: «açò és curiós…».
Però aquesta senzilla afirmació conté una idea profunda: gairebé tot el coneixement comença amb una sorpresa, amb aquella sensació que ens fa pessigolles a les neurones. I aquest és el moment més emocionant del procés, quan alguna cosa es desperta dins nostre i ens convida a investigar el perquè d’allò que encara no entenem. I, sobretot, a xalar amb aquesta experiència.
Compartint la idea del suggerent poema de Konstantinos Kavafis sobre el viatge a Ítaca, quan ens deixem portar per la curiositat el plaer està tant o més en el camí que en el destí. Per açò, hauríem de desitjar que aquest camí de descobriment sigui llarg, ple d’aventures i ple d’aprenentatges. Sí, sense oblidar que, en aquest cas, la nostra Ítaca és l’eventual descobriment final: un lloc al qual aspirem a arribar, però conscients que les veritables riqueses probablement les trobarem en el trajecte. Efectivament: és el plaer de descobrir…
Aquesta secció del Diari MENORCA fins ara s’anomenava En clau de ciència, seguint la intenció inicial de parlar d’aspectes científics i tecnològics des d’una perspectiva menorquina. Però, qui hagi llegit alguns dels articles anteriors, ja deu haver detectat –i patit!– la meva tendència gairebé malaltissa a divagar, fins al punt d’acabar xerrant una mica de tot.
Al final, açò m’ha fet pensar que la secció mereix un nom més adient, que tingui en compte aquestes divagacions que van més enllà del que serien conceptes purament científics. Amb aquest objectiu, m’he pres la llibertat d’inventar una paraula: sivolèmia. Bé, més que inventar-la, adaptar de l’esperanto scivolemo, que significa «curiositat, desig intens de saber o d’aprendre coses». Una sivolèmia és, idò, una manifestació entusiasta de l’anhel d’entendre el món, de fer-nos preguntes i de delectar-nos amb el procés de descobrir les respostes.
I, xerrant de la curiositat, què hi ha més curiós que un moix? Segons un conegut refrany, la curiositat va matar el moix. Per sort, la curiositat no mata els moixos sinó que els converteix en exploradors incansables del seu petit univers, adquirint així un coneixement molt valuós del seu entorn. Aquest avantatge és tan gran que sovint els permet sortir airosos de situacions perilloses. I, qui sap, tal vegada per açò mateix se’ls atribueixen set vides.
A l’antic Egipte, els moixos estaven associats a la deessa Bastet, protectora de la llar i símbol d’harmonia. Eren animals venerats pel que tenien de misteriós, per aquella aura enigmàtica i majestuosa que semblen desprendre. No sé si valoraven tant la seva curiositat, però potser tampoc cal: en el fons, misteri i curiositat són dues cares d’una mateixa moneda. Allà on hi ha misteri, hi ha preguntes. I allà on hi ha preguntes, floreix la curiositat.
A més, ben bé per casualitat, no deixa de ser curiós que la paraula moix contingui la fascinant lletra X, la mateixa que en matemàtiques representa la incògnita. I què és la curiositat, sinó les ganes de resoldre les petites –o grans– incògnites que ens presenten la vida i l’univers?
A partir d’ara, aquesta secció es dirà «Sivolèmies d’un moix curiós…», amb la intenció de ser, simplement, un aparador de petites curiositats del món. Sense abandonar la idea original, però ampliant-la. I, qui sap, potser no és casualitat que sivolèmia soni a «si volem». Perquè, al capdavall, la curiositat no només apareix: també depèn de si volem mirar, de si volem fer-nos preguntes.
I, si aquesta secció aconsegueix despertar ni que sigui una petita espurna de sivolèmia, aquest moix curiós ja es donarà per satisfet…