L’economia menorquina tanca el 2025 amb una imatge de relativa estabilitat. Els indicadors de conjuntura apunten a un quart trimestre de creixement moderat, amb una activitat que es manté en bon nivell també fora de la temporada alta. La demanda elèctrica augmenta un 2,6% interanual i el consum de combustibles per a la mobilitat interior un 2,5%, mentre la inflació es modera fins al 2,79%. Al mateix temps, el nombre de turistes creix un 10,3%, tot i que la rendibilitat hotelera entra en una fase de correcció, amb caigudes del RevPAR del 15,2% i de l’ADR del 4,4%.
La lectura d’aquestes dades podria ser tranquil·litzadora: Menorca continua creixent, el mercat laboral es manté fort i el turisme segueix responent. Però la qüestió de fons no és només si creixem, sinó com creixem i amb quins efectes distributius. Aquí convé introduir un factor que probablement guanyarà pes durant 2026: l’energia.
Les tensions geopolítiques a l’Orient Mitjà, i especialment el risc d’un encariment del petroli vinculat al conflicte entre els Estats Units i l’Iran, tornen a recordar fins a quin punt una economia insular com la menorquina és vulnerable als xocs externs. No es tracta només del cost del carburant en sentit estricte. En una illa, l’energia es transmet a una part molt àmplia de la vida econòmica: transport, logística, mobilitat quotidiana, subministraments i, en última instància, cost de vida.
Això obliga a distingir entre dues dinàmiques que poden coexistir. La primera és la inflacionista. Si l’energia torna a tensionar-se, és raonable pensar que les llars residents en notaran els efectes en forma de més pressió sobre els béns bàsics i sobre la capacitat adquisitiva. En un entorn de salaris continguts, un nou impuls dels preus energètics pot tornar a deteriorar el poder de compra.
La segona dinàmica és aparentment paradoxal. Els episodis d’incertesa internacional i d’encariment del transport tendeixen sovint a reordenar la demanda turística, afavorint destinacions més properes, percebudes com a segures i accessibles dins l’àmbit europeu. Menorca podria encaixar bé en aquest patró.
La pregunta clau és què passa quan aquestes dues dinàmiques coincideixen: més pressió sobre els preus per a la població resident i, alhora, una demanda turística que es manté elevada —o fins i tot es reforça. Aquí és on la conjuntura actual connecta amb una tensió més estructural del model menorquí: la distància creixent entre dinàmica econòmica i benestar resident.
Aquesta tensió no es limita a l’habitatge. També es manifesta en el deteriorament del poder de compra de les rendes familiars. I es veu reforçada pel comportament d’altres indicadors avançats: el mercat laboral continua mostrant fortalesa, amb 1.873 persones aturades, mentre la inversió residencial manté un ritme molt intens, amb un augment del 32,7% en el nombre d’hipoteques i del 78,5% en la superfície visada.
Tot plegat apunta a una economia que manté el pols per al 2026. Però també a un patró de creixement que pot intensificar tensions conegudes: habitatge, disponibilitat de mà d’obra i cost de vida.
Per això, allò rellevant del moment actual no és tant anunciar un canvi de cicle. Menorca no es troba davant una economia feble, sinó davant una economia que pot continuar funcionant raonablement bé i, al mateix temps, ampliar alguns dels seus desequilibris interns. Aquesta és, probablement, la paradoxa central del 2026.
La pregunta, en última instància, no és si l’economia serà capaç de mantenir l’activitat —tot indica que sí—, sinó si aquest creixement es traduirà en benestar efectiu per a la població resident. Fins a quin punt és sostenible incrementar la pressió sobre el territori i els recursos si això dificulta les condicions materials de vida? Evitar l’autocomplaença exigeix formular bé aquestes preguntes.
Twitter: @joansanchez