Fa quaranta anys, el dia set d’abril de 1986, el diari Menorca va publicar la primera col·laboració setmanal. Després d’una aturada de tres anys, el juliol de 2014 va passar a quinzenal. Sumen moltes més de sis-centes columnes atestant què succeeix en els primers anys de vida, remarcant què és essencial en la criança i exposant tant els sabers compartits en la comunitat educadora com les evidències sorgides de recerques internacionals.
Les escoletes són mereixedores d’un gran reconeixement. Cal ser conscients del grau d’ignorància que ha envoltat l’educació afectiva i cognitiva de la primera infància.
Aquí en teniu un tast:
A) Fins a ran de la dècada del 70 el món científic (René Spitz) no començà a ser conscient del dany irreparable que patien els infantons que eren atesos sense posar la necessària atenció en la cura afectiva: la desatenció implica danys en les competències mentals. Els col·lectius de famílies més sensibles, a final de la dècada dels 70, reaccionaren posant en marxa una alternativa a les guarderies: escoletes per protegir als seus infants (Busquerets, Es Poriol, Joguina, etc.)
B) Fins a l’any 1986 en el «món occidental» s’operava als infants més menuts sense anestèsia perquè la majoria cirurgians pediàtrics creien que la immaduresa del cervell dels infantons els protegia de la consciència del dolor. Açò sí: se’ls injectava «curare», un relaxant muscular que els paralitzava la musculatura. Foren necessàries serioses investigacions per a evidenciar «als savis oficials» que els nadons sí que senten dolor des del primer moment i els perjudicis que els provoca!. Sadisme intel·lectual?
D’altra banda, aquells anys la criança estava contaminada de prejudicis tòxics que condicionaven inadequadament la relació amb els petits de la població:
C) Era estès el convenciment que convenia deixar plorar als petitons per no «malacostumar-los». Sovint suposats experts insistien a les mares en la idea de que el plor de l’infant era per manipular i aconseguir els seus capricis. Com si atendre el plor de l’infant fos educativament danyós. Maquiavèl·lic!
D) Erròniament s’insistia a les mares en mantenir intervals fixos de tres hores en la lactància, ignorant les demandes del bebè. Posant així en risc la lactància materna, augmentant les tensions de la mare, etc.
E) La ignorància portava a tolerar socialment l’ús de la disciplina física en els infantons: «un toquet a hora ensenya els límits». Quina animalada!
F) Per errònies raons d’higiene s’evitava tenir els infants a terra tant a casa com a les guarderies i cotxeries, aconsellant mantenir-los tant de temps com fos possible a cadiretes, amaquetes, caminadors, «parcs»... restringint-los l’activitat motriu, l’experimentació, la possibilitat d’iniciatives, etc. Maltractes!
G) La tremenda sofrença que causava la culpabilització de les famílies amb infants afectats de retards, trastorns, discapacitats, etc. L’estigma que suposa atribuir «la diferència» a la màgia d’un càstig buscat sovint bloquejava la seva resiliència. Inhumanitat!
Aquests i molts altres errors empastifaven la criança provocant pràctiques nocives. Malmetien les energies de les famílies i feien niar iniciatives equívoques en el teixit social. Sabíem que la maternitat i paternitat són processos socials abans de convertir-se en un procés individual.
Prest l’entorn de les escoletes va adonar-se que només cuidar-se de la qualitat educativa de portes endins ens afeblia i més prest que tard acabaríem les energies. Calia transformar el pensament col·lectiu referit a la criança: era necessari afavorir que l’amor de les famílies i l’esperança que sempre convoca la presència dels menuts comptés amb la intel·ligència dels coneixements i amb el múscul de la il·lusió col·lectiva. Necessitàvem promoure els millors criteris en la ment dels ciutadans prescriptors perquè a Menorca es sigui respectuosos amb la criança.
Així aprenguérem a tenir portes i finestres obertes perquè les escoletes fossin mostradors on guaitar. Així setmanalment posarem veu a la primera infància a través de la COPE durant més de 40 anys amb na Juanita Roca, na Mery i en Miquel Àngel.
Així creàrem cultura de criança compartida en dotzenes de tallers comunitaris de tota casta. Així capitalitzàrem educativament la quotidianitat familiar i la convivència als carrers.
Així, jugant jugant les escoletes esdevingueren territori de factoria de bons models. Així esdevinguérem un dels fars de xarxes educatives locals, de la inclusió i de l’equitat a la primera infància.
Així, cuidant el testimoni escrit de la mà del «Menorca» traguérem les escoletes de la nostra prehistòria.
Sí, fent pinya amb moltes dones llestes, valentes, amb constància i un bon pessic d’insubmissió.