La setmana passada el nostre espia ens va ben enredar amb les declaracions del conseller de la cosa. Per una vegada semblava que qui comanda estava al costat dels indígenes i disposat a actuar d’acord amb les seves necessitats i interessos. Però tot va ser una gran broma. I és que la crònica ens va arribar precisament el dia 1 d’abril que, com tothom sap, és el Dia d’enganar a l’Illa del Nord.
Aquesta setmana, pitjor encara, perquè l’espia i na Nataixa se’n van anar a celebrar el dilluns de Pasqua a França i encara no han tornat. Però des d’allà ens ha enviat unes notes que, a falta d’un altre material, no tindrem més remei que reproduir.
Primer de tot ens explica que açò del dilluns de Pasqua, com el dilluns de Nadal, són tradicions europees medievals que no van arribar a tots els països de la Península d’aquell temps. Tret d’alguna altra excepció, només se celebren a l’àrea aquesta que ralla català i que, per l’amor de déu, no li digueu països de llengua catalana i encara més poc països catalans, perquè a qualcú li agafaria un infart de sentir-ho. Les veritats són males de pair.
I diu l’espia que a França el dilluns de Pasqua és encara una de les principals festes de l’any. Però que més que de festes ens voldria rallar de la llengua a França. Com la majoria d’estats del món, l’actual territori de França es va formar a cop d’espasa. Com més bèstia era el rei local, més territori guanyava i així durant segles fins arribar a les fronteres actuals.
L’obsessió dels conquistadors sembla que sempre ha estat, a part d’enriquir-se amb els territoris ocupats, fer desaparèixer les arrels culturals dels indígenes, i quina arrel hi ha més potent que la llengua? A França ho van tenir molt clar, sobretot quan van decidir que els al·lots havien d’aprendre a escriure. I així, quan van crear l’escola pública, només ensenyaven en francès. Les llengües dels territoris incorporats, com són el bretó, el basc, l’occità o el català, van ser proscrites, tractades com a dialectes regionals de mal gust que s’havia d’erradicar.
I la veritat és que bonibé ho van aconseguir. Als anys seixanta del segle passat, a moltes escoles encara hi havia rètols que recordaven als alumnes que per ser nets havien de rallar francès... I naturalment, a ca seva també.
Pirineus per avall, a la Península, sembla que les autoritats tenien el mateix pensament, o així es pot llegir a les lleis que anaven dictant a partir del segle XVIII, quan a cop d’espasa ho van ajuntar tot. El problema -o la sort- és que aquí l’administració ha estat tradicionalment un desastre, i l’escola pública va arribar tan tard que les llengües dels territoris incorporats encara avui són ben vives.
I què ha de fer en aquests casos un bon patriota d’aquesta «unitat» que sempre s’inventen els vencedors? Primer de tot dividir. Esquarterar territorialment la llengua dels indígenes sotmesos i fer-los creure que no és una sinó moltes i petites i insignificants. Aprofitar el fotimer de dialectes que té qualsevol llengua per inventar-se que cada un és una llengua a part. I els indígenes mesells s’ho arriben a creure.
I si és una llengua local, no té naturalment l’energia cultural i lingüística que li donaria el conjunt. No volen que pugui poar en la riquesa del seu origen ni de la seva diversitat. Ni en l’orgull de formar part d’unes arrels sòlides i compartides per territoris diversos.
L’experiència de la història demostra que qualsevol llengua que no tengui l’autoritat al seu favor, ho té magre. El procés d’assimilar els indígenes dels territoris incorporats avança, més a deveres o més a poc a poc segons quina sigui la solvència -o de vegades la brutalitat-, del poder que els vol fer desaparèixer com a poble diferenciat, però avança.
França és un bon exemple, si és que voleu continuar xiulant i no mirar què tenim més a prop. Clar que també es pot ser resistent i complicar-los la vida. O no ho heu vist si aquests «patriotes» ho estan de maleits quan no renunciam al nostre idioma?