El cartell de «sold out» té alguna cosa d’eufòric. És la confirmació que tot s’ha venut, que no queda cap entrada disponible, que l’èxit ha estat absolut. Quan apareix a la porta d’un teatre, d’un concert o d’un festival, genera una barreja d’admiració i frustració: admiració per l’èxit de la proposta i frustració per a qui s’ha quedat fora. És, en definitiva, la constatació d’un límit: hi havia un aforament, i la demanda ha superat l’oferta.
Però, què passa quan aquest sold out es trasllada a un bé essencial com l’habitatge? Què passa quan no parlam d’un espectacle puntual, sinó del lloc on viure? A Menorca, cada vegada més, aquest cartell invisible s’està instal·lant damunt el mercat immobiliari. I no té res d’eufòric.
Fa anys, les cases en venda lluïen el clàssic cartell de «es ven» penjat a la façana. Era una invitació oberta al veïnat, a la gent del poble, a aquells que passaven pel carrer i podien imaginar-se vivint-hi. Avui, aquests cartells pràcticament han desaparegut. No perquè no hi hagi cases en venda, sinó perquè ja no es venen a qui passa per davant. Es venen abans, es venen per altres canals, es venen a compradors que no formen part de la comunitat local.
El procés s’ha desplaçat cap a circuits opacs o, com a mínim, allunyats de la realitat quotidiana de l’illa: agències internacionals, plataformes digitals especialitzades, xarxes de contactes amb alt poder adquisitiu. El resultat és que, quan una casa surt al mercat, sovint ja està sold out per a la gent que viu i treballa a Menorca.
Aquest sold out no és fruit d’un èxit cultural, sinó d’un desequilibri profund. La capacitat adquisitiva de molts compradors no residents supera de llarg la de la població local. Això genera una competència desigual que expulsa, de manera silenciosa, però constant, les persones que volen fer vida a l’illa tot l’any.
No es tracta de demonitzar qui ve de fora ni de negar la dimensió oberta i acollidora de Menorca. Es tracta de reconèixer que l’habitatge no és un bé qualsevol. No és una entrada per a un concert. És un dret bàsic i una condició imprescindible per sostenir una comunitat viva, amb serveis, amb escola, amb comerç local, amb vida social durant tot l’any.
Quan el mercat de l’habitatge entra en dinàmica de sold out permanent per a la població resident, les conseqüències són clares: dificultat per emancipar-se, expulsió de joves, precarització de les condicions de vida i, en darrer terme, risc de convertir l’illa en un decorat per als turistes.
Davant aquesta realitat, és imprescindible passar de la diagnosi a l’acció. En aquest sentit, les propostes que Més per Menorca ha posat damunt la taula apunten cap a una direcció clara: recuperar l’habitatge com a dret i no com a simple actiu d’inversió.
Una de les línies més rellevants és la limitació de la compra d’habitatge per part de no residents. No es tracta d’una mesura capriciosa ni excepcional; respon a la necessitat de protegir un mercat limitat en un territori insular, on el sòl és finit i on l’equilibri social és especialment fràgil. Prioritzar l’accés a l’habitatge per a qui viu i treballa a Menorca és, simplement, una qüestió de justícia territorial.
Per què no és una mesura excepcional? En realitat, l’hem plantejada com una mesura temporal fins a assolir una certa normalitat en el mercat de l’habitatge. Si no és així, és més qüestionable que la mesura pugui ser compatible amb la Constitució o amb el dret europeu.
Però més enllà de les mesures concretes, el debat de fons és quin model d’illa volem. Un territori no pot viure permanentment en sold out per als seus propis habitants. No pot convertir-se en un escenari on tot està venut abans que la gent del lloc hi pugui accedir. No pot normalitzar que els seus joves hagin de marxar perquè no troben un lloc on viure.
Recuperar els cartells de «es ven» visibles, accessibles i dirigits també al veïnat és gairebé una metàfora del que cal fer: tornar a connectar l’habitatge amb la comunitat. Fer que les oportunitats siguin reals per a la gent que sosté el dia a dia de l’illa.
El sold out pot ser una bona notícia quan parlam de cultura, d’oci o d’esdeveniments puntuals. Però quan s’instal·la en l’habitatge, es converteix en un símptoma d’exclusió. I davant això, no basta resignar-se. Cal intervenir, regular i prioritzar el dret a viure a Menorca per damunt de la lògica especulativa.
Perquè una illa no és un espectacle. I la seva gent no pot quedar-se sense entrada.