La son i el descans no es recuperen. Podem dir-li a una embarassada que aprofiti, ara que encara pot dormir. Però serà tan inútil com dir-li a algú amb insomni que tanqui els ulls.
Per això ens aferram a les vacances com si fossin una solució i no una breu pausa reglamentària. Són una finestra a una vida més lenta, més lleugera, més assumible. Però les persianes es clouen d’una revolada, la realitat quotidiana sempre torna i l’escletxa de desconnexió es tanca tan de pressa com s’obre.
I així, tornam sempre allà mateix, per enfora que partiguem. És igual si és després de fugir de tot anant a Tailàndia a redescobrir-se, o anant a Dolomites a passar uns dies amb les amigues, des d’on escric. Però no passeu gens de pena, que jo dilluns em reincorpor ben descansada. Segur que aquesta vegada sí.