Hem estat ben informats aquests dies de la missió «Artemis II». Les incidències per anar de cos dels astronautes, per exemple, van tenir gran seguiment mediàtic i interès popular. L’escatologia mai no falla, fet que evidencia que per molt que avanci la ciència, els humans som més simples que un llapis.
L’objectiu de l’excursió ingràvida, però, no és millorar els lavabos portàtils terrestres, on hi ha un evident marge de millora, sinó conèixer la cara oculta de la Lluna amb la idea, entre altres, d’establir presència humana permanent allà. Quan açò passi, un llunàtic passarà a ser un empadronat al satèl·lit, independentment de si té o no un humor minvant i creixent.
No només la Lluna té cara oculta. Tot la té. Tots la tenim. Açò és tan evident com que sovint preferim no tenir-la en compte. Ens encanta treure conclusions precipitades a partir només d’allò que podem veure, gairebé sempre d’enfora i de forma parcial. Així, per exemple, mesuram la prosperitat del veí en funció del seu parc automobilístic. Diagnosticam problemes i receptam solucions a la velocitat de la llum en funció de l’edat, l’aparença i l’origen dels seus protagonistes, mesclats amb inadequades dosis d’actualitat i dels nostres interessos.
La cara oculta dels impostos són les entranyes d’un hospital. La de la precarietat laboral són els enormes beneficis indignes. Cara oculta són els dimonis interns que duen una persona a dormir al carrer més enllà dels pornogràfics aparadors de les immobiliàries. És la riquesa de qui té poc. La misèria de qui té molt. La complicada biografia de qui delinqueix. La generositat no publicitada, que és la que de veritat val la pena. Per descobrir les cares ocultes, per valorar-les, s’ha d’explorar, s’han de qüestionar les aparences, s’ha d’orbitar cada realitat, exercici que comporta algunes incomoditats. Costa, els resultats poden no ser els que voldríem, però només així s’entén i es valora com toca la força de la gravetat de cada cosa.