Hi ha certa tendència a aprendre de la vida a través de persones que ens superen ens anys, tot mirant cap endavant, amb la voluntat d'evitar errors d'un futur que ens espera pacientment. Però a vegades, i amb més raó, el futur es troba d'esquenes a nosaltres; i tanmateix, els trentanyerus acostumem només a contemplar des de la llunyania les ombres un poc difuminades dels qui vam ser fa deu o quinze anys enrere, i ens recordem amb sornegueria tendra. Però aquells qui vam ser quan érem més joves encara són vius dins nostre, i es fan sentir amb tota la seva força a la mínima oportunitat que s'hi senten lliures quan se'ns planta al davant algú amb la naturalitat inconfusible dels que es passegen per la dècada dels vint anys. En aquell moment, els qui travessem la trentena a velocitat de creuer ens adonem de l'existència d'una segona pell que ens tiba un poc, s'estreny al contacte d'aquelles sensacions apartades per practicitat en pocs anys i tot seguit s'arrapa elàstica al nostre esperit, adaptant-se a aquella redescoberta de nosaltres mateixos. Aquesta segona pell nostra que duem sense adonar-nos és una seriositat de fermesa suau i silenciosa, que com una pel·lícula fina i força impermeable ens ha anat cobrint les espatlles, calcant les passes i entreverant-se a la nostra mirada al llarg dels trenta, amb l'adquisició sense presses però sense pauses de responsabilitats i la progressió geomètrica dels fets conseqüents a les nostres decisions.
Els qui travessen la dècada dels vint no són persones faltes de problemes, però sí tenen altres maneres d'enfocar-los; els relativitzen positivament més. Parlen sent molt conscients dels trontolls de la seva vida, prometent-se segurs que mai més els hi passarà el mateix: experiència ben païda i ben aprofitada.
L'amistat vintanyera més motivadora que tinc té vint-i-set anys, i em sorprèn amb el seu entusiasme indiscriminat per tot, la seva espontaneïtat, el voler-ho tot sense exigir res, l'instant d'or que retè dins seu distretament, amb una naturalitat desarmant. A cada trobada i conversa em contagia la seva manera de ser i fer i veure's, i redescobreixo els meus trenta-quatre anys d'una manera que no em seria possible en altres circumstàncies: aprendre d'aquesta persona sense deixar de tenir-ne trenta ni ser qui sóc, redescobrir-se i confirmar que encara em queda molt per fer i que tot és a les meves mans, ara més que mai. Aquest capbussament és d'un luxe inesperat, una bombolla d'oxigen indescriptible. La seguretat un poc limitadora que cercava camí als trenta com a hivernacle de la felicitat se'm va transformant en una base d'operacions per atrapar i experimentar estratègicament tot el que no vaig arribar a sentir durant la meva segona dècada de vida per manca de temps, d'oportunitats, per prejudicis o temors sense sentit, per decisions pròpies. Quan et mostren altres perspectives que vares oblidar, ignorar o desconeixies, soterrades per la practicitat que s'engoleix la vida, no és sentir-se artificialment més jove. És despullar-se de proteccionismes adquirits per recuperar l'essència dels vint-i-cinc, dels vint-i-set, de la recent estrenada i imprevisible tercera dècada, seguir aprenent i sorprenent-nos en el meridià dels trenta. I no és reviure ni recordar: és multiplicar-nos en nosaltres mateixos sense deixar de ser qui som ara, sense renegar ni penedir-se de res, i tant aprenen ells de nosaltres com nosaltres d'ells. Els navegants dels trenta per redescobrir-nos qui som, per seguir reinventant-nos. Els expedicionaris dels vint per calibrar físicament conseqüències del present i comprovar que no canviaran tant com els hi asseguraven –o es temien. Perquè al final, els de vint i els de trenta no som tan diferents a l'hora de ser conscients que hem d'esprémer l'única vida de la que disposem, amb totes les seves conseqüències i sense perdre temps. Així que al crit de ja! ens llencem a la mar amb un salt de vertigen, rient-nos de les ombres dels taurons que només veiem nosaltres.