Síguenos F Y T I T R
Culture Club

Una herència

|

Els anys ens passen factura. Fer-se vell es paga, té un preu. "Els anys no perdonen", diu una frase sortida de la saviesa popular, i que fa referència a les xacres i malalties que el pas dels anys habitualment comporta, i també a la progressiva pèrdua, lenta però inexorable, de la frescor i bellesa de la joventut. Saturn -el temps- no solament es menja els seus fills sinó que també els desmillora. William Shakespeare, el geni literari anglès, en parla, i de meravella, en els seus sonets.
Però el temps no solament mata els fills que té, sinó que en segueix tenint de nous -la vida continua-. També podríem dir que la bellesa de la mare no es perd, que la retrobam en la filla o la néta, o que després de l'hivern ve la primavera, i etcètera, etcètera, frases que convé deixar anar amb molta mesura perquè no ens prenguin per cursis.

Per altra banda, molts dels qui ja fa temps que vam deixar de ser joves sabem que anar sumant anys no comporta solament inconvenients, sinó que a molts -no a tots, per desgràcia- ens procura un pau psíquica i una tranquil·litat econòmica dignes de ser molt valorades, a més d'altres i diverses satisfaccions. (Qui no es conforma és perquè no vol).

Totes aquestes reflexions no fa gaires dies m'anaven desfilant per la ment a mesura que la meva dona i jo ens acostàvem en cotxe a la masia que el meu amic Pere Turull té al Baix Empordà, lloc en què, ara que ja està jubilat, pensa passar els anys útils que li puguin quedar de vida.

Feia molt que no veia en Pere Turull -el pas del temps separa els amics-. El vaig retrobar en el funeral de Vicenç Gripau, amic i company d'estudis nostre, valencià enamorat de Catalunya, on un cop llicenciat es quedà a viure i treballar. En Pere, per tal que poguéssim parlar reposadament i evocar els anys compartits a Barcelona, va convidar-me a passar un cap de setmana a la seva masia, d'on tan a prop la meva dona i jo érem en aquells moments.

En Vicenç Gripau, bon coneixedor de l'antiga filosofia grega i romana, havia dedicat anys i anys d'estudi a l'obra dels estoics romans, sobre els quals havia reunit una esplèndida bibliografia, més d'un miler de llibres que a la seva mort havia deixat en herència a la universitat de Girona. Vidu i sense fills, la resta de la seva biblioteca, de molt menys valor, l'havia rebut el nostre amic Pere, que no tenia problemes d'espai i podia conservar-los còmodament a la seva masia. En Pere em va dir que triés com a record alguns dels llibres d'en Gripau. Me'n vaig quedar tres, que m'havien impactat de jovenet: Crim i càstig, de Dostoievski, en la traducció catalana d'Andreu Nin; La metamorfosi, de Kafka, en un exemplar, ara grogós, d'una vella edició hispanoamericana; i Le voyageur sur la terre, de Julien Green, obra menys coneguda que les altres dues, d'un autor molt llegit en traducció castellana a l'Espanya de les dècades de mitjan segle passat, i de qui jo diria que es mereix molta més atenció de la que li dedicam actualment.

Juntament amb els llibres, en Pere havia heretat d'en Vicenç Gripau un centenar de discs microsolc, molts dels quals havíem escoltat junts tots tres amics durant els anys d'estudiants. En Pere me'n va donar dos: un de música de cambra de Johannes Brahms, en què hi figura el seu intensament líric quintet per a clarinet i instruments de corda, la composició musical que jo crec haver sentit més vegades al llarg de la vida, i un altre de The Modern Jazz Quartet, The Comedy, bona mostra de l'estil refinat d'aquest conjunt de jazz i que de joves ens evocava la figura i les maneres d'Anna R..., una companya de curs, preciosa però gens distant, a qui ben sovint, durant les classes, miràvem de reüll, més pendents de la seva bellesa que de les explicacions del professor de torn.

En Vicenç Gripau, a més dels seus llibres i articles sobre l'estoicisme romà, havia deixat alguns altres escrits, no gaires, tots ells sense publicar, i la majoria en forma manuscrita. En Pere me'n va donar fotocòpies, que ara, ja transcorregut el cap de setmana i altra vegada a ca meva, m'entretenc llegint.

Entre aquests papers, he seleccionat dos escrits que crec que els lectors de "Es Diari" poden considerar mereixedors d'una ullada. El primer, Què és Catalunya?, testimoni de l'amor de Vicenç Gripau cap a la gent i el territori que el van acollir, constitueix una raresa en què a la paròdia, no mancada de connotacions eròtiques, d'una coneguda poesia becqueriana s'hi afegeix una llista de referències diverses a la terra tan valorada pel nostre amic.

El segon escrit seleccionat el formen dues poesies llatines, vinculades entre si, pretesament d'un tal Graecus Flavus, però escrites a mà amb la lletra del nostre amic valencià. Graecus Flavus hauria nascut el segle III d.C. a la ciutat egípcia d'Alexandria. Anys enrere en Gripau m'havia dit que aquest autor escrivia indistintament en grec i en llatí, i que havia viatjat per tota la Mediterrània. "Fins i tot a Iamo i Mago -les Ciutadella i Maó d'aquella època- havia estat", digué Gripau. Amb l'ajuda dels meus antics companys de Clàssiques de l'I.E.S. La Sedeta, de Barcelona, he traslladat al català aquestes poesies de Graecus Flavus, versió que trobareu una mica més avall en aquest mateix full.

He de dir que abans que en Vicenç Gripau me'n parlés jo desconeixia del tot la figura de Graecus Flavus, i que fins ara no he trobat cap estudiós del mon romà que sàpiga de qui es tracta. Jo gosaria dir que no el deu conèixer absolutament ningú perquè ni a Internet no l'he pogut localitzar. No m'estranyaria que el tal Graecus Flavus no fos altra cosa que una mostra de l'humor de què feia contínua mostra el nostre divertit i vital amic valencià.

Ara, tot seguit, senyors lectors, podran llegir els textos seleccionats.

QUÈ ÉS CATALUNYA

A Gustavo Adolfo Bécquer

Què és Catalunya? dius, noia perversa, amb la teva mirada picardiosa a les meves pupil·les temorenques. Què és Catalunya? I ets tu qui m'ho pregunta?

Catalunya és la seva història. I la seva llengua. I el seu art. I el seny i la rauxa. I el peu de porc amb cargols. I la Moreneta i el Barça. Catalunya és la fageda d'en Jordà i la brutícia del Ter. I la força creadora de Gaudí. I la pela és la pela. I la seda del teus rulls. I un poble que no vol morir.

Tu em preguntes què és Catalunya, amb aquests ulls que damnarien un sant, ulls frescos i entremaliats com popets, ulls apetitosos, que de bon gust devoraria. Tu m'ho preguntes, i jo et contesto: "Catalunya és tot això, i molt més." I què t'havies pensat, engrescadora?

GREC GROC I L'ESSÈNCIA DE L'AIGUA

1. GREC GROC DEMANA AJUT A ATENA

El poema següent,Invocació pagana, obra de l'escriptor egipci Grec Groc, autor prou ben desconegut tant pels habitants d'Egipte com pels de la resta del món, reflecteix la terrible angoixa dels humans davant llur incapacitat per a donar resposta a determinats interrogants -punyents i obsessius- de caràcter metafísic. Grec Groc, davant la magnitud del problema, no dubta a demanar ajut a Atena, deessa sàvia.

INVOCACIÓ PAGANA

Aigua, brolles de les fonts.
Aigua, passes sota els ponts.
Formes part, Aigua, del vi.
Per força, Aigua, has d'existir.

Aigua -torrentada, glaç,
núvol-, romans i canvies.
D'on véns, Aigua? Cap on vas?
I què ets, Aigua? M'ho diries?

Amb ma ment sóc incapaç
de desfer el galimaties.
Vine'm, Atena, a ajudar,
i acosta'm a la sofia.

2. GREC GROC NO REP AJUT D'ATENA

Atena, deessa assenyada, considera que té coses més importants a fer que donar satisfacció a poetes desenfeinats i se'n torna a l'Olimp. Grec Groc, frustrat i abatut, més desesperat que mai, demana a qui la sàpiga la resposta que el permetria, per fi, descansar.

ALGÚ SERIA CAPAÇ D'ACLARIR-M'HO?

L'aigua surt de les aixetes.
L'aigua baixa dels balcons.
La venen a preu de vi.
És ben clar que ha d'existir.

L'aigua és mar, núvol, riera,
bistec de vedella, glaç...
Sabríeu dir-me'n l'essència?
D'on ve l'aigua i cap on va?

Qui fent ús d'enteniment,
pugui treure'n l'entrellat,
que aviat m'ho faci saber,
i podré, per fi, clapar.

Lo más visto