Benvinguts incrèduls! L'etern rebel a Hollywood ha mort...Adéu a l'amic americà, al símbol de la contracultura, a la ferotge estrella de rock cinematogràfica, al més gegantí esperit lisèrgic... una intel·ligent figura entre el caos politoxicòman i la brutal natura d'un intèrpret inigualable... La setmana passada ens va deixar Dennis Hopper a L.A., víctima d'un càncer de pròstata, tot just dues setmanes després d'haver celebrat el seu 74è aniversari... El passat març havia fet la seva darrera aparició pública al Hollywood Walk of Fame, el llegendari passeig de la fama. Aquell dia es va inaugurar el seu triganer estel amb el seu nom... 'Vosaltres em vau donar una vida que mai hagués pogut somiar sent un al·lotet de Dodge City, Kansas',
va reconèixer als centenars de fans que el van acompanyar en aquest homenatge... Unes cloents paraules d'un fràgil i menut Hopper que simbolitzaven el final d'una vida d'insurrecció... Una vida maleïda...
Dennis Hopper s'havia iniciat com a actor juvenil a l'ombra de James Dean a 'Rebelde sin Causa' (Nicholas Ray, 1955) i 'Gigante' (George Stevens, 1956), però la seva carrera hollywoodenca es va veure trencada quan el veterà Henry Hathaway el va expulsar del rodatge de 'Los Cuatro Hijos de Katie Elder' (1965)... Com molts altres desheretats, va recalar a l'entorn de Roger Corman de la mà del seu amic Peter Fonda i junts van col·laborar als rodatges de 'The Trip' (1967) i 'Los Àngeles del Infierno' (1966), dues pel·lícules de Corman sobre motos i drogues que anunciaven, evidentment, el que seria un dels moments clau de la contracultura cinematogràfica: 'Easy Rider'... molt més que una simple 'road movie'...
Era l'any 1969 i Neil Armstrong trepitjava la lluna, Franco designava el príncep Juan Carlos com el seu successor, Golda Meir arribava al lloc de primer ministre d'Israel i Nixon retirava bona part de les tropes nord-americanes de terra però intensificava els bombardejos aeris sobre Vietnam, en nom de la 'vietnamizació' (sigh)... Aliat amb una altra bala perduda com Peter Fonda, Dennis Hopper va signar com a director la pel·lícula essencial d'una generació genuïnament americana, que rebutjava l'ordre establert i la societat de consum i reflectia les ànsies de llibertat, la passió per la velocitat, la necessitat d'evadir-se de la realitat a qualsevol preu i mitjançant qualsevol substància, el trencament amb el tradicional enllaçament familiar i l'abandonament a la promiscuitat del amor lliure... Tot plegat, una projecció a una èpica nihilista en la qual tota una joventut s'hi va reconèixer...
La cinta (d'un interès cinematogràfic força discutible) es limita, sobretot, a ser un document explícit d'una època i punt de referència d'una generació que va veure frustrades les seves expectatives de canviar el món... La cristalització, en definitiva, d'una proposta diferent de vida, que havia vingut manifestant-se durant tota la dècada dels 60 a través del moviment 'hippy', de la cultura de les comunes, dels concerts massius, de les mobilitzacions estudiantils, de l'objecció de consciència a la guerra de Vietnam, de la proliferació de les sectes i de la experiència generalitzada amb tota mena de drogues...
El viatge de Wyatt i Billy (Hopper i Fonda, of course), dos joves que viatjaven a un carnaval de Nova Orleans a lloms de les seves respectives Harley Davidson, no s'hagués pogut entendre igual sense la banda sonora, d'allò més autèntica: música del moment, substituint els esforços d'algun compositor professional per a apropar-se als ritmes 'cool' necessaris... El 'Born to be Wild' dels Steppenwolf pertany a aquest tràgic peregrinatge de la mateixa manera que pertany a l'imaginari rebel més universal... De la mateixa manera també, el subtext del film semblava establir diferències morals entre tipus de drogues, criteris deutors de la pseudo-legalització 'flower'... Cap problema amb la marihuana o l'LSD, però la cocaïna no passava del purgatori (els protagonistes del film es paguen el seu peregrinatge amb una partida de coca, adquirida per... Phil Spector!!)...El destí va fer que Dennis Hopper passés un autèntic infern per culpa de la pols blanca, juntament amb el fiasc que va ser la seva següent pel·lícula 'The Last Movie' (1971)...Un destí que va marcar terriblement la seva vida i la seva carrera artística...
La trajectòria posterior a 'Easy Rider' de Hopper va ser tan voluntariosa com desigual... S'han de destacar algunes interpretacions a pel·lícules alienes, com la de 'El Amigo Americano' (1977) de Wim Wenders, l'il·luminat fotògraf de 'Apocalypse Now' (1979) de Coppola o el dolentot sadomasoquista necessitat d'oxigen de 'Blue Velvet' (1986) de David Lynch, i algun altre llargmetratge dirigit per ell, entre els quals destaca 'Caído del cielo' (1980), pel·lícula canadenca que recollia els ressons del nihilisme 'punk'... Un altre cop, Hopper connectava amb els corrents més marginals de l'estètica rock...
Per culpa de la censura, 'Easy Rider' no va arribar a Espanya fins al 1975, mentre el dictador agonitzava... Dennis Hopper, en persona, la va presentar a l'abarrotada sala de la Filmoteca Española, encara Nacional, en el desaparegut cinema Infantas... Fidel a si mateix i a la imatge amb la qual s'havia guanyat la popularitat, encara portava la mateixa vestimenta de 'cowboy', barret texà i botes camperes incloses, i evidenciava una passió pel que és boig i exacerbat encara més gran del que exhibien els seus personatges a la pantalla... Així mereix ser recordat... Dennis Hopper, un àngel caigut, però condecorat a les portes de l'infern...
Fins la setmana que ve, incrèduls!