Són temps estranys, amics i amigues. Ja fa massa que patim aquesta recessió econòmica, i esperam que dues ties bones armades amb mitjanes d'Estrella Damm ens tornin a omplir les butxaques d'euros, perquè en la gent que comanda, directament ja no es pot confiar. Corrupció (que significa podrir-se, no ho oblidem), guerres absurdes que no s'acaben mai i que cada dia es tornen més absurdes, abocaments massius de petroli silenciats per volcans de nom impronunciable... I mentrestant nosaltres més preocupats de rocanrolejar tota la nit, estar més guapos i sans que mai, col·leccionar cultura com si de cromos es tractés i assegurar-nos que tothom s'assabenti de la nostra felicitat i la nostra plenitud absolutes, via internet, mòbil o el que collons s'inventin per fer-nos encara més esclaus de la nostra llibertat.
Són temps per tornar a aferrar-se a les coses autèntiques de la vida. Aquelles que sabem que mai ens fallaran, que sempre ens donaran respostes, i que aquestes respostes no es faran gaire enfora de la veritat. Són temps per tornar a escoltar Tom Petty.
Sí, ja sé que no fa molt temps una bella instantània del senyor Petty va il·lustrar aquestes pàgines, i que quan un artista m'obsessiona em poso una mica cansat, però ei, ja sabeu, sempre podeu passar pàgina i llegir una entrevista amb algun escultor o bèstia similar... Els que quedeu, relaxau-vos i obriu una mica la vostra ment, perquè avui xerrarem d'una paraula tant bella com injuriada: la integritat.
Integritat, honestedat i pura veritat és el que fa falta a aquest món que sembla que s'ha tornat completament boig, i és precisament el que sobra a la discografia del nostre protagonista. Per mostra, el tema que dóna nom al seu disc mes discutit (sobretot per la desafortunada producció a càrrec de l'eurítmic Dave Stewart, especialista en destrossar àlbums de llegendes): "Southern Accents". En aquesta preciosa balada conduïda pel piano de Benmont Tench, se'ns parla de l'accent propi del Sud d'Estats Units, com es utilitzat per la resta del món per etiquetar les persones com "paletos" o "gent del camp", a pesar que cadascú té la seva pròpia forma de xerrar, de fer feina i de pregar. No fa gaire parlava amb un amic, i em contava que en el futur li sabria greu que els seus fills viatgessin a, posem, Madrid, xerressin castellà amb accent menorquinot i la gent els mirés de forma estranya o fins i tot se'n rigués d'ells. Què voleu que us digui, a jo no em sabria greu, cada un és d'on és, xerra com xerra i em sembla que s'ha de sentir orgull per açò. I aquesta noció no me l'ha ensenyada ni cap anunci de la selecció espanyola ni cap festival de la cultura menorquina. Aquesta lliçó l'he apresa de Tom Petty.
Voleu un altre exemple? Agafem el sublim "I Won't Back Down", un tema que per la seva senzillesa musical i conceptual sembla dels Ramones. Aquesta tonada la va escriure el senyor Petty després que un desequilibrat prengués foc a la seva casa de California l'any 1987. En lloc de recloure's a la Howard Hughes, el que va fer va ser emportar-se la seva família de gira amb la seva banda mentre es reconstruïa la casa (aquesta vegada amb materials a prova de foc) i va escriure aquest tema que bàsicament diu que no farà ni una passa enrere. Ja el podeu posar contra les portes de l'infern, que no recularà ni un centímetre. Tota una lliçó per mitges merdes com nosaltres, per part d'un gegant.
Però anem a fer una mica de història, que ens estem posant massa metafísics. Tom Petty & The Heartbreakers van publicar el seu primer LP homònim el 1976, l'any zero del moviment Punk i la New Wave, on se'ls va etiquetar sense massa fortuna. Aquest primer disc contenia joies power-pop com "American Girl" o "Breakdown", allunyades del so pompós i grandiloqüent de l'època, i buscant les seves influències en els primers Beatles, Byrds, The Band i altres grups que comencen per la lletra "B".
A partir d'allà van continuar amb una carrera ascendent que arriba al màxim amb el seu tercer disc "Damn The Torpedoes" (1979), que contenia el superclàssic "Refugee" i que sobretot, definia el so d'una de les bandes més sòlides del món, els Heartbreakers. També cal a dir que la banda compta amb el Logo Més Molongui De La Història: un cor travessat per una guitarra model Gibson Flying V ("la fletxa"), una imatge 100 per 100 tatuable, per cert. Després d'aquest treball la cosa es mantindria a bon nivell fins a l'esmentat "Southern Accents" (1985), un disc amb grans temes llastrats per una producció inadequada. La cosa milloraria (i molt) amb el primer disc en solitari de Petty, "Full Moon Fever" (1989). Bé, això de solitari és un dir perquè toquen quasi tots els Heartbreakers, produïts per un Jeff Lynne en un viatge 100 per 100 Beatle (va aconseguir que George Harrison i Ringo Starr sortissin al videoclip de "I Won't Back Down"). Aquest disc va resultar ser el major èxit comercial de la carrera de Tom Petty, i conté algunes de les seves millors cançons, com "Free Fallin'", un tema marca de la casa on l'autor es posa nostàlgic recordant el seu ascens a la fama.
La recuperació artística i comercial de Tom i els seus companys es confirmaria durant la dècada dels 90 amb discos com "Into The Great Wide Open" i singles atòmics com "Mary Jane's Last Dance" (acompanyat per un impagable vídeo protagonitzat per Kim Basinger) i abasta fins l'actualitat, amb el seu últim disc "Mojo", que sortirà d'aquí a una setmana i que pel que s'ha filtrat a la web estarà ple de blues i rock'n roll clàssic. Com toca. Però aturem-nos al seu disc de 1999, "Echo", possiblement el meu preferit de la seva discografia, efectivament perquè es el que més honestedat, integritat i veritat ens ofereix. En aquest treball el tema principal és el divorci de la que va ser la seva dona durant 22 anys, i ens narra tots els estadis d'aquest procés: el desencant, les discussions, les nits boges per oblidar, les relacions extramatrimonials, la redempció... Però com els narra, amics. Obrint el seu cor davant el micròfon (perquè d'açò es tracta) però mostrant un respecte per la intimitat de la seva família digne de menció. Podem veure com Tom està devastat i es culpa a ell mateix del que li està passant, però en cap moment aireja els pedaços bruts de ca seva. Un deu.
Tots els que heu passat per alguna situació així us veureu reflectit en temes com "Echo", "Room At The Top" o "Lonesome Sundown", i us ajudaran més que totes les èbries conversacions amb amics a les tantes, recordant-vos que "esteu millor separats que junts", "et veig millor que mai", etc., etc... Sí, ja ho sé. Aquesta lliçó també l'he apresa de Tom Petty.
P.S.: Abans de acomiadar-me fins d'aquí a quinze dies, m'agradaria recomanar-vos un parell de col·laboracions del nostre protagonista: la primera, els dos discos editats per The Travelling Wilburys, el supergrup format per Petty, Bob Dylan, George Harrison, Roy Orbison i Jeff Lynne. Quasi res. Temes lleugers, divertits i perfectes per a l'estiu. L'altre: "Unchained", on els Heartbreakers fan de banda d'acompanyament del grandíssim Johnny Cash. L'altra cara de la moneda: temes foscos, plens de significat i que et poden enfonsar el dia. Però, ei, un disc fantàstic!
@T'interessa la música? Escriu a "The Song Remains The Same":
psthesongremainsthesame@gmail.com