Em decideixo a tocar el timbre de la teva porta. Quan tardaràs en obrir?, estaràs al pati?, a dalt a l'habitació?, cada segon és una possibilitat. Potser no hi ets, i si no em vols obrir?, ja han passat deu segons i estic pensant en un segon intent, però decideixo esperar-me, o no?, ho provo?, no hi serà... segur que no.... i de cop: obres la porta com si ja hi fossis abans mirant el carrer fixament, et reculls els cabells, no em dius res, amagues, dissimules la sorpresa de tornar-nos a veure amb un somriure a mitges, una expressió que no porta enlloc, que diu que no t'alegres però deixa la possibilitat a pensar que ha sigut una grata sorpresa, repeteixes un segon mig somriure que em fa pensar que ja t'he de dir alguna cosa. Fa 9 anys que no ens veiem, per tant, podem estar més de dos minuts amb mig somriures i amb els ulls analitzant tot el que ha fet i desfet el passat, mentre passen moltes suposicions de què i qui serà qui m'ha obert la porta, i sobretot, qui m'ha trucat el timbre de casa. Finalment, després d'aquestes mirades de passat i mig somriures que callen silencis, em fas un senyal amb el dit (deixant veure unes ungles molt ben pintades de color groc llimona) on em demanes que passi. Sense dir res, entro sense saber fins on entrar. Però no cal perquè m'agafa de la mà, pugem unes escales que porten a un altell amb bigues pintades de fa poc (encara se sent l'olor), seguim sense dir-nos res, em convida amb una expressió autoritària a seure en un sofà. Ella segueix dreta, posa una cançó que no es pot dir el nom (perquè cada lector escolti la que més li agradi per aquest moment) amb un vinil que li vaig regalar ja farà quinze anys. Obre una caixa de color negre on hi té guardats quaderns i papers i més papers, i d'allà en treu un àlbum a la vegada que em dedica un somriure ampli, aquesta vegada sense barreres.
Seu al meu costat i em mana: "digues una pàgina", li dic la 32, i en aquell recull de fotografies, de les quatre que hi ha, la que està centrada és de l'últim adéu, de l'última abraçada que ens vàrem fer... fins a dia d'avui.
marcriera@benmirat.net
Si t'expliqués
de les distàncies que he recorregut,
dels silencis que he callat,
de les hores que he perdut
somiant somiar quedar-me aïllat.
Si t'expliqués
de secrets a les nits,
de fugides sense tornades,
dels dits humits
que dibuixen les teves matinades.
Si t'expliqués
de l'oblit quan estàs en l'oblit,
de tornar a tornar a tocar
la mà que amaga el pit
i no et pot deixar escapar.
Si t'expliqués
de les nits obrint la finestra a la ciutat,
canviant edificis per roques...
de totes les cales que mai m'has portat
jo em quedo amb les meves solitàries Menorques.
PD: Explica'm les portes que has tancat per poder-te-les obrir totes.