Amic e amat, no em preguntis: t'estic esperant des del pis onze porta Q de la tretzena planta del bloc 7, a 22 metres per sobre del nivell del mar de BCN. No em preguntis perquè, ni tampoc des de quan. La brúixola està a punt d'embogir amb tot de nords diferents que no paren de sorgir de dins seu.
És un sobreàtic setè inquietant en la seva simplicitat: unloftde quinze metres quadrats, tres parets d'un blanc quasi transparent i una porta amb pany de tres punts com a única sortida. I una finestra immensa que fa de paret exterior, de cara a la ciutat, un llotja d'honor de Liceu telescòpic on rutilen estels i rodolen planetes amb TomToms, giravolten sols de LEDs i els anells saturnians ballen amb el hula-hop a ritme d'electrotango. Tota la ciutat envasada en el buit del soroll quan tanco la porta -blob. Arraulida en aquest cub del cel, obro el paquetet de paper de seda per tastar el primer bombó d'un exquisit antre de perdició del carrer Princesa, un de sal de Maldon que em recorda els teus llavis amarats de les ones de sa roqueta, mossegada tendra robant-te el sabor, amb la sana intenció d'anestesiar algunes de les meves vuitanta-nou consciències que amb excessiva generositat em concedeix la filosofia budista.
Amic e amat, són les 2.49h de la matinada i prenc cura de l'ombra teva pels carres de BCN, passes de formiga per la distància que ressegueixo amb el meu índex, pissarra en el vidre delloftínfim, traçant el teu recorregut amb el baf creat al contrastar l'escalfor interior i la humitat de l'exterior, i veig com apareixes per la cantonada mar-Besòs del carrer Diputació amb passeig de Gràcia, i enfiles amunt en direcció Tibidabo, cansat i mirant el cel brut i embrutit de contaminació lumínica. I rere el vidre em permeto el meu caprici d'esbullar-te el teu cabell amb la polpa tendra del meu índex dret, i també el luxe de riure quan premonitòriament apartes un poc el cap de costat i mires a la teva esquerra, com si sabessis que faria el petit salt cap a tu per atansar el meu braç enlaire. Travesses el passeig de zebra de Consell de Cent, et mires sorneguer sense aturar-te l'aparador de xamfrà de la Diesel (Be stupid. Smart listens to the head. Stupid listens to the heart. Oh... I m'avisen ara?). La cilindrada d'una BMW retruny sordament dins d'un pàrquing-caverna. Un camió dels fems (BCNeta) inverteix la digestió dels contàiners pop-art que brollen esclatants de colors a l'hivernacle urbà (+1 grau Fahrenheit de mitjana respecte a les rodalies per la contaminació). Aprofites els glops d'aire calent canalitzats pel carrer Aragó des de les desenes de pistes de l'aeroport del Prat per llevar-te la fredor de les teves mans... Mans quadrades de dits un poc curts que tant em deleixo per atrapar-te, per amagar-me-les impossiblement dins de les meves, per jugar a paper-pedra-tisora i guanyar-me besades dignes de ser classificades per tàxons –gènere, espècie, família... i al final de tot, vida: gloriós Linneu (1753)!–, per trobar-me-les al fons de la butxaca de darrere dels meus texans, per descalçar-me mig adormida o mig distreta o mig emboirinada, per estirar-te-les cap a jo, cap a on jo vaig, cap a on jo estic. De seguida arribes a Enric Granados, i de sobte gires cua cap a Pelai, sense saber per què i mort de son. Compte... Que ensopegues... Has vist... Una vaca d'estampat puntillista a la que li rellisca un rellotge dalinià al llom: la Cow Parade ha començat la invasió amb vaques de Troia, en els ventres de les quals duen amagades tot d'armes de guerrilla per vèncer la mediocritat de BCN. La bèstia està de cara a un altra, i de tant en tant emeten una senyal secreta:muh. La del mugit du un tatuatge immens d'una dolçapin-upde llavis golafres i cames increïbles, estirada i amb el cap caient provocadorament de costat, allargant la seva esquena en unloopingprodigiós que descansa en l'espinàs de l'animal. Fins que t'atures emocionat d'amor observant la banyera sobreocupada de la cartellera dels cines Aribau:Habitación en Romas'estrena aquesta setmana.
Des del pis onze porta Q de la tretzena planta del bloc 7 d'un dels barris més elevats per sobre la platja del Bogatell, la ciutat s'incendia amb llums blanques encegadores, taronges sòrdides, les hi ha de groc insidiós... Totes elles fan un conjunt depriment deflashmobsa velocitat anys-llum perquè m'indiquin per on vas, llargues serps de llum que finalment xoquen amb els primers raigs de sol en els centenars de mirallets de l'altra ciutat rere el mirall de BCN que és a Montjuïc –fina, ambivalent, intercanviable línia entre ho viu i ho mort. I just davant la mar de reciclatge postolímpic t'atures del teu sense rumb al Moll de la Fusta, als peus del monument al poeta hertzià Salvat-Papasseit. El cel comença a aclarir-se ràpidament en blau grisós, a punt per l'èxtasi involuntari d'un nou matí: hora de fugir del sobreàtic, prenc una velo delBicing–sort que duc sempre la targeta– i començo a córrer per sota del túnel Gran Via de Carles III-Rambla del Brasil-Badal, des de Diagonal vaig a petar a la Gran Via de les Corts. Sobrevolo l'asfalt intestí d'un dels budells de la ciutat, sóc part de la velo, fusa en el metall de la velo, els meus peus són les pròtesis dels pedals i el meu alè és l'aire dels pneumàtics, la dinamo segresta l'engranatge del meu pit i el meu cor trontolla indefens entre els radis de la roda davantera, em deixo dur agafada als darreres dels vehicles i salto al millor postor de velocitat de cotxe a bus, de bus a camioneta, la resposta per redescobrir-te en progressió geomètrica infinitesimal és al Moll de la Fusta... Iggy Pop m'ho cridava pel fil musical de l'ascensor quan pujava al cub del cel i no l'entenia:
I am a passenger/ and I ride and I ride/ I stay under glass/ I look through my window so bright/ I see the stars come out tonight/ I see the bright and hollow sky/ Over's the city a rip in the sky...
We'll be the passenger...
And all of it is yours and mine...
Oh let's ride and ride and ride and ride...