Una de les coses que m'agrada d'escriure aquesta secció és que, si em comport bé i no dic massa barbaritats, em deixen xerrar del que vulgui, sense cap restricció. L'única me la vaig posar jo quan vaig començar: no xerrar de música made in Menorca. No és que estigui en contra de promocionar els artistassos que tenim a aquesta Illa i que mereixen gires mundials a lo Rolling Stones, simplement no som el tio adequat per aquesta feina. Ja sabeu que jo mateix som músic i, com diuen els guiris "You Don't Shit Where You Eat". No ho veig correcte. O trobau que sí? Perquè estaria bé passar un capvespre fent birres amb en Siscu es Moix o amb els Puretones i després fer l'article. S'admeten suggeriments via mail o Facebook!
Però ja estic divagant, com Ozzy Osbourne quan es fa es berenar. La qüestió és que aquest escrit surt a la llum avui, el Diumenge de Sant Cristòfol (que és com Sant Joan, però "a lo grande"), i com a migjorner tenc molt present que enguany celebram els 35 anys d'existència de la nostra estimada Orquesta Huracán. Sabeu qui són, no? Són quatre senyors vestits amb americanes de lluentors Gary Glitter-style que amenitzen revetlles d'estiu i balls de saló des de l'edat de Bronze. I el més probable és que tu, lector o lectora, i jo, palmarem i ells encara recorreran els escenaris menorquins amb el seu glamour i les seves tables sense límit. Com a principiant en el negoci brut de les revetlles, em trec el capell davant aquesta gent. No em puc ni imaginar la de peticions estúpides i la quantitat de borratxos cansats que hauran hagut d'aguantar.
Així que avui em saltaré les meves pròpies normes i escriuré sobre una cançó que segur que tots coneixeu (na Raquel diu que no, però segur que menteix per fer-se la moderna). Una de les meves cançons preferides de l'univers, i vaig en serio. Es tracta, efectivament, d'"Amores que se lleva el viento".
Cercant una mica per internet, ja fa temps vaig descobrir que aquesta mítica cançó era obra d'un grup "Ye-ye" anomenat La Quinta Reserva. Fins i tot em vaig fer amb l'mp3, que a dia d'avui descansa a la suite presidencial del meu disc dur. Però què voleu que us digui, açò va ser una mica com descobrir que els reis són els pares o que realment Peter Criss no tocava als discos de Kiss. Quan era petit em pensava que aquesta meravellosa cançó era seva, ja que només la podia sentir quan ells l'interpretaven en directe (als cassetes que hi havia per casa no sortia i l'Spotify encara quedava llunyà) i va ser un petit "baixon" descobrir que m'equivocava, així que vaig decidir seguir pensant que fa molts d'anys, a una fosca cotxeria migjornera, en Pasqual i en Pere van donar llum a aquesta obra mestra del pop.
"Amores que se lleva el viento" ("Amores" pels amics) es tracta d'una cançó on se'ns relata una història trista contrastada amb un fons musical totalment alegre i somrient, una mica com "I Used To Love Her" dels Guns'n'Roses o "Don't Think Twice, It's Alright". A ella el narrador, ja entrat en anys, recorda amors passats que en el seu moment li van dur moments de felicitat però que ara, segons passa el temps, es van convertint en amargs records. Però anem a analitzar la lletra sencera, que la cosa ho val.
Com solen fer els Manowar o Bob Marley, el tema comença directament amb la tornada (per què passar pel tràmit de les estrofes quan tens aquest tros de tornada?), que diu així: "Amores que se lleva el viento que serán recuerdos de mi juventud - Amores que será el momento recordar el tiempo que quisiste tú - Amores que son de la vida y que nada puedes hacer por cambiar - Amores que se lleva el viento en cualquier momento y en cualquier lugar." A part de la segona frase, que no sé què diantres vol dir, us quedau amb la idea, no? Amors passats que ja només són records amargs i que per molt que ho intentis, no pots canviar. El que està fet, fet està, tant siguin els feliços moments com els errors irreparables. En l'última frase apliquen allò de "mal de molts", dient que açò passa a les millors famílies. Un consol ben bé insuficient, amics.
Quant a les estrofes, seguim amb el mateix concepte, però anam concretant: "Eras muy niña para el amor y sonreías con ilusión, pero más tarde fuiste mintiendo - Pero un buen día se terminó y me dejaste más sin amor, sé que mañana vendrás diciendo...". Aquí se'ns resumeix el seu (o qualsevol) primer amor en una miserable estrofa. Toma. Açò és concreció i no lo de Ramones! Començam joves, amb il·lusió i alegria, però ben aviat comencen les mentides, el mal rollo, la relació es va enverinant, fins que "un bon dia" (genial) ella el deixa, sol i sense amor. Però ei, el protagonista sap que res acaba tan fàcilment, i ja en aquell bon dia era conscient que el record d'aquella al·loteta el vindria a perseguir en les nits solitàries per turmentar-lo.
Uau, acab d'escriure açò? Hauré de fer unes telefonades, podria fer-me lletrista dels Aerosmith!
Però seguim: després d'un altra tornada matadora, una segona estrofa que ni de conya dóna cap esperança als enamoradissos del món: "Vas por la vida, buscando amor, sigues pensando que es lo mejor, sigues jugando, acabas perdiendo - Porque en verano buscas amor, luego en invierno no habrá calor, y estarás sola, sola mintiendo". Quasi res, eh? Després d'una experiència prou traumàtica, el nostre malaurat protagonista segueix playing the game, com els Queen, però acaba perdent com en Beck. Segueix intentant reviure aquell primer amor en els braços d'altres bergantes, però dins ell sap que acabarà perdent, i és el que efectivament li passa al final. Amb un símil que no per sobat és menys efectiu, l'estiu representa la joventut, plena de llum plena de color, plena de vida i ganes d'estimar i ser estimat; i es contraposa amb un hivern que significa vellesa, soledat, foscor i tristesa. I en un últim cop d'efecte, el protagonista li desitja a algun dels seus amors que s'ha enduit el vent una vellesa solitària, només acompanyada de les seves mentides i els seus propis errors irreparables.
Aquesta última frase em pensava que deia "Estarás sola en el tiempo", que de fet té molta més força, te la imagines com Richard Alpert atrapat a l'illa misteriosa (oh! acab de fer una referència a Lost, ara que ha acabat i que, de sobte, a ningú li agrada! Us deman disculpes, sector moderniki!), pagant eternament pels seus pecats. O està xerrant del protagonista en segona persona tot el temps? Qui va deixar a qui? Qui es va equivocar, i qui està pagant pels pecats de qui?
És el que passa amb la poesia de primer nivell, la pots interpretar de mil maneres i encara hi haurà misteri.
Res, amics, que passeu un Sant Cristòfol fantàstic i si mos trobam, ja tenim tema de conversació! Salut!
T'interessa la música? Escriu a "The Song Remains The Same":
psthesongremainsthesame@gmail.com