Des d'Andorra i en el seu darrer dia de vacances, Joan Pera (Mataró-Maresme, 1948) s'exposa al nostre qüestionari amb el caràcter afable que el caracteritza. Durant la conversa fa que et sentis prenent un cafè amb un amic de tota la vida. Com diu ell mateix, és un membre més de la família de milers de persones que segueixen la seva trajectòria des que començà de ben jovenet al món de l'espectacle. "La doble vida d'en John", dirigida per Àngel Llàcer, és la comèdia que el portarà el setembre al Teatre Principal de Maó, dos anys després de la seva darrera visita a Menorca. De ganes de tornar-hi ja en tenia, i moltes...
Com a John Smith: com duu això de tenir una doble vida?
(Riu) Com a John Smith, ho dius clar eh?, parlem del personatge, que la gent no malpensi... El John ho porta el més bé possible fins que la cosa es descobreix per culpa d'Internet. A l'obra tenc un fill i una filla però amb dues famílies diferents i resulta que es coneixen via facebook o twitter o jo què sé, i és clar com no podia ser d'una altra manera s'enamoren i es volen conèixer en persona. Imagina't quin ensurt...
I tot per aquest món cibernètic ...
Mira qui li tenc dit a la nena que no hi vagi a Internet, però ni cas tu... Així que intento per tots els mitjans que els meus fills no es trobin. Sort que tenc al David Verdaguer (Stanley Gardner) que fa un paper extraordinari, encara que més que ajudar-me m'embulla més. I haig d'anar de casa en casa perquè les meves dones, -interpretades per Lloll Bertran (Antonella Smith) i Rosa Serra (Antonia Smith)- no s'assabentin de res. És una comèdia plena d'embolics escrita amb una gran mestria. Cal dir que l'autor, Ray Cooney, és un mestre del gènere. El muntatge ha durat molts anys a Nova York i la veritat és que és un riure constant.
Joan Pera és un bon internauta?
No, si amb prou feines m'aclaro amb el telèfon imagina't amb l'ordinador! Però no m'ha quedat cap més remei que aprendreu-ho. El ratolí fa el que li dóna la gana i tot se m'esborra. Els meus sis fills estan al facebook i van com a bojos, però jo amb la meva feina ja en tenc ben prou. Cada vegada que obro el meu ordinador em surt una senyoreta en panys menors. Potser ho seria cibernètic però si cada vegada que l'encén m'ha de sortir aquesta senyoreta ves què he de fer...! (riu)
Amb els temps que corren, la comèdia és més important que mai?
La comèdia és un producte que avui ven molt perquè la gent cada vegada demana més esbarjo i distreure's una mica. És una teràpia que fa oblidar els problemes i una necessitat de la gent que a mi m'agrada complir.
Al teatre, encara roman la visió errada de que si un fa comèdia i no drama és perquè no és bon actor?
Sí, açò ho diuen els mals comediants. Per a mi fer riure és un do dels Deus, i no tothom sap fer-ho. En teatre tècnicament pots fer plorar, expressar o insinuar una història, però fer riure és un do, com quan surts a l'escenari i el públic riu només de veure't i penso: "Però si encara no he dit res!". Com que sembla fàcil molts l'anomenen un art menor, però no ho és gens de fàcil. La comèdia, a més de tècnica i d'experiència, per a que funcioni necessites tenir el desig de que la gent s'ho passi bé.
A vostè què li fa riure?
Totes les coses inconseqüents i surrealistes que ens passen, i mira que n'hi ha avui d'incongruències: des d'una Democràcia que depèn d'un Tribunal fins als anuncis que ens fan gastar i gastar quan 300 euros no ens arriben ni fins a mitjan mes. Si avui mires el món qualsevol cosa fa riure.
Com és treballar amb Lloll Bertran?
Doncs tot un plaer. Amb la Lloll ric molt i de vegades em tenc que aguantar perquè el públic no se'n doni compte de que se m'escapa el riure. Ella interpreta a una italiana que em persegueix tot el temps amb un ganivet i, encara que em vulgui mort, la situació és molt graciosa.
O sigui, que vostès mateixos s'han d'aguantar el riure... això promet!
Sí, i tant. Està clar que si els actors disfrutem, la gent també ho fa. Té a veure amb aquella frase tan maca que diu: "Si tu estimes, la gent t'estima; si tu rius, la gent riu".
L'Àngel Llàcer és exigent com a director?
L'Àngel Llàcer és un boig que m'ha caigut a sobre (riu). És un home mediàtic prou conegut i divertidíssim que per damunt de tot vol divertir-se. Té una intel·ligència molt especial i jo sempre dic que qualsevol cosa feta amb intel·ligència sempre és superior. M'ha caigut aquest "àngel" a sobre i li estic molt agraït perquè ha muntat una comèdia extraordinària. No passareu ni un minut que no us agradi la funció i no feu una rialla.
Com porta això de ser una de les cares més conegudes de Catalunya?
Vaig començar a sortir a la tele amb 16 ó 17 anys, primer vaig ser "aquell noi"; després el nebot de Joan Capri a "Doctor Caparrós Medicina General", de finals dels 70; i ara sóc el Joan Pera. No ho he viscut d'una manera sorprenent, sinó amb naturalitat. La gent em saluda amablement pel carrer com si fos de la seva família i m'encanta. Les senyores més grans em diuen: "Oohh! el Pera, mira que fa temps que entres a casa meva..."; en canvi els més joves li demanen a la seva àvia: "Qui és aquest tiu?". No es pot dir que tingui una fama excessiva però sí que som de la família de tothom. Som una persona molt amorosa i m'agrada que la gent estigui contenta. Aquest tipus d'entrega amb el temps ha esdevingut en una simpatia per part del públic. Imagina't si sóc poc artista que tenc 6 fills!
Sí, realment aquest fet no casa amb la seva professió d'actor...
No ho és gens normal això de ser actor i pare de 6 fills. A vegades ho penso i dic: "No deuen ser teus!" (bromeja).
La gent el reconeix com la veu de Woody Allen, en català i en castellà, en sentir-lo xerrar?
No. Si demano un tallat a un bar o un quilo de préssecs a la botiga, en xerrar, -encara que no m'hagin mirat a la cara- diuen: "Osti, el Pera!". Mai em diuen Woody. Pensa que també he fet molta ràdio i ara mateix faig un programa amb els meus 6 nens a Catalunya Ràdio. A més a més, quan hi ha una pel·lícula nova a TV3 el primer que sento és: "Que no la dobli el Pera, que ja el tenim molt sentit". En fi...
Ha arribat a conèixer Woody Allen?
Sí, i tant!
I com és ell?
Doncs igual que surt als retrats (torna bromejar). Ara en serio, ell em va voler conèixer perquè segurament li varen dir que la meva veu lligava molt als seus films. L'he vist en tres ocasions i sempre ha estat molt amable amb mi. Una vegada em comentà que amb la meva feina els ajudava molt i li vaig respondre: "Home sí que és veritat que hi ha trossos de la pel·lícula en què estic jo més bé que tu!".
En doblatge: L'ha arribat a dominar el personatge?
Al començament sempre costa adaptar-te a cada personatge. Un dels problemes que tinc és que jo mateix acabo dominant el personatge, sobretot si són personatges que faria a la vida real. I això no és gens bo.
Com aconsegueix la màgia comunicativa amb el públic?
Damunt l'escenari se'm nota que sóc feliç i que tenc el desig de fer contenta la gent. Tot açò em dóna comunicació amb el públic.
Ha canviat molt el món teatral?
Sí, moltíssim. El teatre ha passat de ser una artesania a una gran industria cultural. Però ja en queden pocs que ho facin com nosaltres ho fèiem abans, amb il·lusió i sense pensar si cobraríem o no. Avui hi ha moltes creacions teatrals però les úniques que arriben són aquelles en què hi ha ànima i sentiment al darrera i últimament hi ha massa muntatges políticament correctes.
La vanitat dels actors és una qüestió real?
Sí, i jo també ho sóc una miqueta, fixa't que ara estic parlant amb tu perquè m'escoltes (riu).
Com és la seva relació actoral amb el seu fill Roger?
Hem tingut moments de tot, però actualment és una relació difícil perquè tots dos tenim visions diferents de la interpretació. El que passa és que amb els anys l'estimació entre pare i fill pot amb tot.
Encara li manca per fer el paper de la seva vida?
Sí i tant! Fins ara no n'hi ha hagut cap que m'agradés massa i aquest és un tema de discussió amb els meus representants. La funció de la meva vida encara està per arribar.
Què té a veure Menorca amb Joan Pera?
Hi ha una pregunta del "Qüestionari Proust" que demana: "Quin és el seu somni de benestar?", doncs per a mi és Menorca. M'agrada l'Illa de punta a punta. Menorca és una petita perla del nostre país.
Li agradaria retirar-se a la nostra Illa?
No em desagradaria gens. Els últims 20 anys he tingut molta feina i no he pogut passar els quinze dies de visita que sempre feia a l'Illa. Aquí tenc molts amics i ara fa dos anys que no hi vinc...
Però ara "La doble vida d'en John" el porta al Principal de Maó. Convidi el públic a anar al teatre.
Si veniu serà una de les vostres nits inoblidables teatrals. No us heu de deixar perdre una obra en la que riureu i us ho passareu d'allò més bé. Una comèdia a on tota la companyia està fantàstica!
La doble vida d'en John al Teatre Principal de Maó. Dies 4 i 5 de setembre, a les 21 hores.
www.teatremao.com