Com veu el món rere la càmera?
Pregunta complexa. Quant a la part tècnica, el veig petit, perquè mirant pel visor de la càmera no es veu molt de món que diguem! Una de les feines que té el director és triar quina porció de món vol enquadrar. Quant a la part artística, cada rodatge és un món diferent, on els sentiments i sensacions són molt diversos. La meva mirada voldria ésser humana, senzilla, sincera, interpretativa, artística, metafòrica i amb una base real crítica i reflexiva de la nostra societat. Una mirada en profunditat dels nostres sentiments.
Què té d'especial el llenguatge cinematogràfic?
Responc amb una altra pregunta, que crec que pot ser més entenedora que explicar la naturalesa i funció del llenguatge cinematogràfic: Què tenen d'especial les lletres, paraules, construcció sintàctica i ritme d'un poema? En lloc d'utilitzar la ploma, el cineasta utilitza la càmera i el llenguatge cinematogràfic.
Com sorgeix el projecte del seu primer curt "Tanca els ulls"?
Neix arran del primer exercici de l'escola de cinema, un exercici d'enquadrament, ara fa 2 anys. No podia durar més de 2 minuts. Des del primer moment vaig voler preparar-me'l des de la màxima professionalitat possible i per això, sota el meu criteri, vaig elegir l'equip tècnic que vaig creure més adequat. El que tenia clar és que no volia fer un mer exercici, sinó que aprofitaria l'ocasió per a realitzar el meu primer curtmetratge. A banda de les ganes que tenia de dirigir el meu primer treball, i tenint en compte les dificultats que normalment qualsevol director novell té, no vaig voler deixar fugir aquesta oportunitat. El resultat final va ser un curt d'una durada de 6 minuts.
Quin fou el concepte?
Plasmar l'essència d'una història d'amor en sols 6 minuts, en un marc sense diàlegs, on la força radica en la imatge visual que per si mateixa sigui capaç de narrar la història. En penjar-ho al Youtube la idea era que els amics i les persones que havien col·laborat ho poguessin veure; i per a mi, tenir una referència de si la gent ho havia entès, si li havia agradat, o senzillament per saber l'opinió de l'espectador. Es pot trobar posant tocembruix o tanca els ulls.
Realment és un treball preciós. Parlin's de l'aportació actoral. Per què trià Geliah, Josep Mercadal i Joan Taltavull?
Agraeixo el compliment. No s'ha d'oblidar que és un treball en equip i tots els que van col·laborar ho van fer de manera excepcional, tant el tècnic (Ivan Mesquida, Marc Allès i Joan Llompart) com l'artístic. A la part interpretativa vaig pensar amb aquells que, d'una manera o altra, es dediquen professionalment al món de les arts escèniques i que fossin propers. Geliah és ballarina professional i professora d'un talent indiscutible de dansa oriental mística i fusió, i coordinadora de l'associació "Dansànima". Josep Mercadal és llicenciat en Humanitats i graduat en Art Dramàtic. És actor de teatre i televisió amb una extensa carrera i un gran ventall de registres d'interpretació. I Joan Taltavull és ballarí professional clàssic i de dansa contemporània, actor, professor, coreògraf, i director d'espectacles d'una creativitat excepcional. Quan vaig pensar en ells no vaig tenir cap dubte que el resultat de la interpretació seria de qualitat. I així va ser.
La música també és meravellosa. Es veu com a compositor de cinema, o pensa continuar composant la banda sonora de la seva feina?
La música ha format part de mi des que vaig néixer, i des de fa més de 20 anys. D'una manera o altra he mantingut un compromís amb mi mateix com a músic. Quan estic escrivint un guió també penso com a músic. La música té unes possibilitats enormes i molt atractives, però un ha de ser molt sincer i saber fins on pot arribar. D'entrada no em veig com a compositor de cinema, perquè no és el meu propòsit, però tampoc em tanco portes. Si més no, en aquests 20 anys he après molt com sentir i entendre la música, cosa que ha fet que en els meus treballs sàpiga perfectament el que vull. La música al cinema és un element més del llenguatge cinematogràfic, i no una obligació, i realment a vegades un ha de ser prou intel·ligent com per prescindir-ne (m'ha costat entendre això). Un exemple clar és "Los Pájaros" de Hitchcock, on no hi ha música i on la proposta simfònica es crea d'una altra manera. Avui hi ha molt poques productores que s'atreveixin –tenint el pressupost per fer-ho– a no posar música a les pel·lícules. No incloure música significa treballar d'una manera més profunda altres recursos cinematogràfics, i això també m'atreu.
Com a empresari: Expliqui'ns què es cou a TOCembruix Produccions.
Es cou un assortit de tapes audiovisuals ben casolanes, on es pot picar una mica de tot. La idea és englobar sota aquest nom tots els projectes professionals que dugui a terme. La veritat és que, sense haver acabat els estudis cinematogràfics, començo a tenir projectes professionals importants que necessiten un nom distintiu. Sense voler ser pretensiós, TOCembruix Produccions és un segell audiovisual pensat per dur a terme projectes com documentals, curtmetratges, concerts, videoclips, etcètera.
Un director.
Uff... És molt difícil anomenar un sol cineasta, però ho intentaré. Jean-Luc Godard. Perquè quan arribes al punt que creus que el cinema està estancat, que tot és còpia sobre còpia, i que ja no té sortida, Godard ens demostra pel·lícula rere pel·lícula que en el cinema tot està per fer. És un avantguardista nat. En cada film que estrena fa avançar el cinema. És l'únic director que ha influenciat tant les generacions posteriors de cineastes, com les anteriors, les quals van canviar la seva manera de treballar.
Una pel·lícula.
"Weekend" de Godard. Em va impressionar molt. Primer perquè vaig entendre que hi ha altres maneres de fer cinema, ben diferents del que ens arriba; i segon perquè en cada seqüència hi ha una idea molt renovada i atrevida de fer cinema.
Creu en els Oscars?
No crec ni en els Oscars ni en els Razzie (els anti Oscars). Per què el cinema necessita fer aquests premis? Els Oscars són un producte més de la gran indústria cinematogràfica americana de fer diners. Un dels objectius és assegurar-se la tendència de fer un cinema per entretenir, que és el tipus de cinema que omple les arques (encara que sempre hi ha excepcions). I a part tot és un referent de tendències de moda. Reflexió: per què al director que més ha aportat cinematogràficament durant els darrers 50 anys, principal creador de la Nouvelle Vague, no li han donat mai cap Oscar? Només ara, als 79 anys, Jean-Luc Godard rep l'Oscar honorífic. I jo em dic, Oscar honorífic? Quin honor és haver estat ignorat durant més de 50 anys? Aquest tipus de premis no ajuden gens les noves generacions de cineastes. I el mateix passa amb els Razzie: Per què gastar diners i esforços en desprestigiar els altres? Necessitem festivals amb un enfocament diferent, amb més homogeneïtat, que siguin un vertader portal de tot el ventall de cinema que s'està fent. A més a més, ens falten més crítics amb coneixements del llenguatge cinematogràfic i amb una visió àmplia i avantguardista del setè art.
Projectes actuals.
Recentment he tingut la gran oportunitat de dirigir i muntar l'enregistrament d'un concert de música de cambra integrat per quatre solistes d'altíssim nivell i renom mundial a l'Auditori de Barcelona, dins de la Temporada de Música de Cambra 2009-2010: Laia Masramon (piano), Erich Höbarth (violí), Hariolf Schlichtig (viola) i Christoph Richter (violoncel). Ara estic amb el muntatge de dos curtmetratges en 16 mm (dels directors Andrés Delfín i Àngel Grisalvo) de la productora "El Dedo En El Ojo" per passar al cinema Verdi Park. Durant aquest any m'espera el muntatge d'uns 15 curtmetratges (formats digitals i pel·lícula) vinculats a l'escola Bande À Part. Quant a projectes personals, tenc previst dirigir un videoclip d'un cantautor ciutadellenc i un documental, del qual, ara per ara, no puc donar més informació. També tenc damunt el meu escriptori, a punt d'acabar, el guió del meu pròxim curtmetratge que començaré a rodar l'estiu que ve entre Menorca i Barcelona. Tenc previst agafar les funcions de direcció i muntatge. Quant a la banda sonora, m'agradaria treballar amb diferents músics, encara que també penso fer-me càrrec de bona part de la composició. La idea és fer un curtmetratge de crítica social d'uns 15 minuts.
Arribar lluny al món del cinema és qüestió de contactes?
Per arribar lluny és suficient proposar una nova manera de fer cinema, innovar. Fer avançar el cinema com van fer Griffith, Eisenstein, Murnau, Fritz Lang, Dreyer, Chaplin, John Ford, Ozu, Buñuel, Nick Ray, Truffaut, Godard… Robert Bresson i John Cassavetes, entre d'altres, ens van mostrar que es poden fer plànols extraordinaris, creatius, renovats, i pràcticament sense diners. Una altra cosa és triomfar i tenir reconeixement per part d'una massa de públic. Quan passo per davant d'un d'aquets cinemes que tenen 20 pel·lícules d'estrena que es projecten arreu del món –cintes que es gasten milions i milions de dòlars–, quan alço el cap i miro amunt i veig aquests cartells, penso que això no és arribar amunt, sinó que molts d'ells avancen tecnològicament però no cinematogràficament (utilitzen el més que explotat plànol/contraplànol de Griffith –1916–, guió d'estructura narrativa clàssica –Aristòtil S. IV a.c.–, moviments de càmera copiats de Murnau, Fritz Lang, Cassavetes, i les primeres projeccions en 3D daten de 1915…). Tenir contactes et pot donar una petita oportunitat, però avui més que de contactes, és qüestió de demostrar el que saps fer. No deixa de ser una opinió i puc estar ben equivocat. Fins i tot, m'ho passo bé al cinema (no sempre) veient aquestes estrenes. I en realitat, en el meu curt la música té un aire de maquillatge i té plànol/contraplànol, i guió ben senzill i clàssic… i és que em queda molt per aprendre!
Cames i braços artístics
Pacífic Camps Juaneda neix a Ciutadella l'any 1973. De petit, als 5 anys, ja demanava un cassete als seus pares per poder gravar tot tipus de sons cacofònics –i ho gravava tot–, per després escoltar-ho fins a escandalitzar els pares. El vídeo reproductor no va arribar fins al cap de 9 anys de demanar-lo. I la càmera va arribar després d'onze anys. De cul inquiet, als 5 anys el van inscriure al gimnàs de Can Mallo per poder canalitzar la seva hiperactivitat, aconseguint participar a campionats de gimnàstica esportiva. Despistat a més no poder, va estudiar al 'Josep Maria Quadrado', mentre practicava riffs dels Maiden, Metallica, Beatles, Bach o Jethro Tull.
Ha format part de grups com Nirvis, Jam6, Manners i Hoochie Coochie Band, afició que li va permetre enregistrar dos cd's. Després estudià el que menys es podia esperar d'aquest noi inquiet, Superior en Administració i Finances. Amb el títol a la mà va decidir llençar-ho tot per la borda i estudiar cinema a l'escola Bande À Part de Barcelona, amb especial atenció al muntatge. Un món suficientment ampli com per estirar les cames i els braços artísticament.