Benvinguts, incrèduls! Amb la mort, aquest dijous 11 de novembre als 91 anys, de Dino de Laurentiis desapareix una manera única d'entendre la indústria del cinema… En una època, aquesta, on els grans estudis materialitzen milionàries inversions des de l'anonimat, la figura del clàssic empresari cinematogràfic –que encarnava perfectament de Laurentiis– esdevé quasi una anècdota romàntica… La imatge de qualsevol dels realitzadors dels seus projectes, amb l'ombra d'aquest vell tauró i el seu puro gegantí a mos trepitjant-li els talons per a protegir la seva inversió, és una escena que pertany, irremeiablement, a un passat entranyable...
Mai van ser fàcils les coses per a Agostino de Laurentiis, fill d'un fabricant de pasta (de la que es menja, s'entén) de la Torre Annunziata, a la Campania italiana, que va decidir deixar l'enfarinosada dels macarrons i els raviolis per a estudiar cinema al Centre Experimental de Cinematografia de Roma , tot just quan començaven a notar-se els conflictes del que acabaria sent la II Guerra Mundial… Però un cop finalitzat el desastre, Agostino es va convertir en Dino per a crear la seva pròpia empresa i va començar una tasca com a productor que no abandonaria mai més… Començava l'època daurada del neorealisme italià i De Laurentiis estava cridat a ser el més llest de la classe… La seva magnífica intuïció el va fer estar al costat de mites com Carlo Ponti, Federico Fellini o Roberto Rossellini, per a produir els seus projectes…of course…
Així el seu nom va quedar immortalitzat per a l'eternitat juntament a pel·lícules com 'Arroz Amargo' (Riso Amaro, Guiseppe de Santis, 1949), 'La Strada' (Federico Fellini, 1954) o 'Las Noches de Cabiria' (Le Notti di Cabiria, Federico Fellini, 1957)… En el rodatge de la primera, va conèixer la llegendària actriu Silvana Mangano, amb la qual es va casar i que seria la seva companya de vida fins a la mort d'aquesta a l'any 1989… La repercussió d'aquests mítics films va fer que el seu nom fos força reconegut tant a Europa com als Estats Units… De fet, quan els seus estudis al centre de Roma, coneguts amb el pretensiós nom de Dinocitta, van fer fallida, De Laurentiis no va dubtar ni un instant per a tornar a començar de zero a l'altre costat de l'Atlàntic…
Tot i arribar amb una mà al davant i una altra darrere, Dino de Laurentiis va tenir la suficient habilitat per a entendre, abans que ningú, el nou esperit comercial que començava a despendre's al cinema… La seva manera de ser, desproporcionada i ampul·losa, juntament a una forma de treballar, incisiva i exagerada en el control i la manipulació, va canviar la manera de concebre i promocionar la indústria… Així, als anys 70, va fundar De Laurentiis Entertaining Group (DEG), uns estudis força competitius que, lluny dels paràmetres clàssics del que ha de ser la simple producció d'una cinta cinematogràfica, abastava altres formes, combinant l'agressiva consecució de tota mena de pel·lícules amb les més innovadores propostes que dibuixava el camí de la televisió…
A aquesta època pertanyen un bon grapat dels seus èxits: 'Serpico' (Sidney Lumet, 1973), 'Ragtime' (Milos Forman, 1981), 'Conan El Bárbaro' (Conan The Barbarian, John Millius, 1982) o 'Manhattan Sur' (Michael Cimino, 1985)… dins l'eclèctica filmografia d'aquells anys, també s'inclouen èxits més relatius com 'Los Tres Días del Cóndor' (Three Days of the Condor, Sydney Pollack, 1975), 'Flash Gordon' (Mike Hodges, 1980), 'La Zona Muerta' (The Dead Zone, David Cronenberg, 1983) o 'El Ejército de las Tinieblas' (Army of Darkness: Evil Dead III, Sam Raimi, 1992)… Tot i que també hi van haver autèntics desastres de taquillatge com 'Huracán' (Hurricane, Jan Troel,1979), el remake de 'King Kong' (King Kong Lives, John Guillermin, 1986) o la monumental desfeta del clàssic de ciència-ficció de David Lynch 'Dune' (1984)… La consecució d'aquesta última va ser un autèntic infern i el mateix Lynch encara renega de la pel·lícula, del productor italià i dels seus puros…
La producció de 'Manhunter' (Michael Mann, 1986) i la seva escassa repercussió, van fer que Dino de Laurentiis es desentengués completament de la següent adaptació de la novel·la de Thomas Harris 'El Silencio de los Corderos' (The Silence of the Lambs, Jonathan Demme, 1992)… Impossible imaginar-se com aquest vell llop de la indústria va rebre el descomunal èxit del film i els seus 5 Oscars… Tot i estar al capdavant dels següents projectes sobre la figura de Hannibal Lecter i malgrat el gran taquillatge mundial de 'Hannibal' (Ridley Scott, 2001) i 'El Dragón Rojo' (Red Dragon, Brett Ratner, 2002), De Laurentiis mai va saber encaixar el cop de la que va considerar la gran errada de la seva carrera…
Una carrera plena d'alts i baixos, però edificada des de la (in)decència del empresari pur i dur… Poques vegades el pragmatisme econòmic de les produccions del setè art ha pogut ser tan evident, malgrat l'estrany esperit de dignitat que això manifesta… Dino de Laurentiis va ser un menut i emmorronat home de negocis que fumava puros… Però també va ser aquell espavilat que va posar diners quan ningú s'atrevia, tot i que això signifiqués un compte corrent mig ple o mig buit (segons un s'ho vulgui imaginar)… Als meravellosos somnis de la mítica llanterna màgica també tot té un preu a pagar-se… I Dino de Laurentiis, des de la seva ingrata posició, va saber ser molt més que una butxaca… Fins la setmana que ve, incrèduls!