L'home que puja al tren puntualment, avui l'ha perdut per culpa del despertador. El va comprar nou fa dues setmanes i avui li ha fet una mala passada. No és que no hagi sonat, però quan ha mirat l'hora, posava que eren les cinc de la matinada, quan a la vida eren les set del matí. Però d'això s'ha adonat quan després de posar-se a dormir de nou, el seu cos s'ha despertat per fer cas a la rutina.
Aquesta nit posarà el despertador amb piles noves. Sonarà a les cinc de la matinada de nou. Es pensarà que està espatllat, que ja són les set. Pujarà les persianes i la ciutat encara estarà sense despertar. Es farà un cafè, sortirà a fumar a la plaça on cada dia hi fuma dues hores més tard. Serà allà quan conegui a l'amor de la seva vida.
Anys més tard, quan estiguin casats, guardarà el despertador que els va fer conèixer. Més anys més tard, uns lladres entraran a la torre i robaran el despertador. Quan siguin grans, un dels lladres els hi enviarà el despertador i sonarà a les cinc de la matinada.
Quan tanco el ulls si m'enlluerna la lluna,
passegem pels carrers, ens toquem a crits,
i els teus cabells són l'escuma
que em banya els braços adormits.
Si aconsegueixo mentir la veritat,
aixeco la falda a l'oblit,
i toco els secrets que guarda el passat,
tan nostre, tan de ningú, tan infinit.
Tanco calaixos, canvio d'ulleres
per veure't somriure al mirall humit,
invento mirades aventureres,
per trobar-te entre els núvols de la nit.
Et miro per la finestra del silenci,
t'acaricio quan el sol entra al cafè,
quan tot s'acabi, quan tot comenci
seré l'oblit inundat de plaer.
PD: Quan els despertadors cauen per la finestra,
obro el balcó per aturar el temps i, així, deixar que
el vent olori les carícies sense límit de temps.
marcriera@benmirat.net