Benvinguts, incrèduls!! Amb 'Imparable' (Unstoppable, 2010), de recent estrena, ja van cinc vegades que el realitzador Tony Scott i el reconegudíssim actor Denzel Washington treballen plegats (és a dir, junts… no pas ajupits)… Scott no és, precisament, un exemple de cinema d'autor; de fet, darrerament roda pel·lícules d'impacte sense complicar-se gaire la vida i s'ajuda, per això, del inesgotable carisma de l'oscaritzat intèrpret afroamericà… Quatre de les seves cinc darreres signatures compten amb Washington: 'El Fuego de la Venganza' (Man On Fire, 2004), 'Déjà Vu' (2006), 'Asalto al Tren Pelham 123' (The Taking of Pelham 123, 2009) i, again again, aquest nou vehícle descontrolat amb operari prejubilat com a inesperat heroi… Però la primera vegada que Scott i Washington van decidir descontrolar alguna cosa, aquesta va ser, ni més ni menys, que un submarí nuclear… Va ser a 'Marea Roja' (Crimson Tide, 1995), juntament a Gene Hackman i un novell Viggo Mortensen…
Aquesta cinta representa perfectament la idea del resultadisme cinematogràfic que Tony Scott defensa amb més o menys encert…En aquest cas, és una pel·liculassa d'aquelles que t'enganxen a la butaca a poc que tinguis sang a les venes; és un d'aquells llargmetratges que es gaudeixen des de la sensació abans que de la reflexió, dels budells abans del cervell; un contundent espectacle rítmic per a degustacions sense diseccions, sota el simple plaer del visionat fabulatori, d'aquell que demana una aproximació sensitiva i intuïtiva, deixant de costat cartesianismes narratius i de posada en escena… Scott és un cineasta fet per a acomodar-se a qualsevol projecte comercial que li posin entre mans amb una solvència tècnica francament estimable… i ja està…
Fins aquesta pel·lícula, Tony Scott havia recorregut quasi totes les vies possibles del cinema convencional exhibint, amb indissimulada jactància, el seu virtuosisme formal i la seva ben assolida fama de despilfarrador visual… Sense ser sant de la devoció de la crítica internacional, s'ha d'admetre que el seu discurs de la funcionalitat estètica i comercial és honest i, en certa manera, valuós i apreciat…Amb 'Marea Roja', el seu prestigi comercial es va agigantar al mateix temps que la resurrecció d'un dels subgèneres cinematogràfics més controvertits i propagandístics de l'agitada història del cinema bèl·lic nordamericà, esdevenia fabulós vehicle de lluïment cinematogràfic (que no autoral, insisteixo)… La temàtica submarinera, tenint la guerra freda com a teló de fons, es refugiava aquí en el més elemental maniqueisme per a mostrar el profundíssim abisme que separava l'antiga Unió Soviètica i els seus països satèl·lits de l'anomenat món lliure…
En aquest cas, òbviament, ja no són els soviets ni el KGB, ni el poderòs exèrcit vermell qui encenen les alarmes dels falcons del Pentàgon, sinó els deliris d'un llunàtic al commandament d'una facció dissident de l'exèrcit Rus, que declara unilateralment la guerra als EEUU, després d'una suposada nova crisi política ocasionada pels insurgents txetxens...
Però això no és més que una excusa argumental per a justificar l'enfrontament entre els dos autèntics protagonistes del film: Ramsey (Gene Hackman), el dur i inflexible comandant d'un submarí atòmic en permanent estat d'alerta militar, i Ron Hunter (Denzel Washington), un oficial i la seva autorització expresa, sense la qual Ramsey no pot donar l'ordre d'atac contra les naus rebels… Tot i la seva inversemblança, la trama està confeccionada amb autèntica astúcia i amb la credibilitat adicional que li imprimeixen dos actors de la talla de Hackman i Washington en dos papers concebuts pel seu lluïment personal… Possiblement siguin aquests importants actius els que contribueixin a injectar-li a la pel·lícula aquesta sobredosi energètica que destil·la cada seqüència o l'enervant ritme amb el qual desfilen les imatges per la pantalla, més pròpies d'una estètica videoclípica que del plantejament sostingut que exigiria l'exposició d'un conflicte dramàtic interpersonal com el que plantegen Ramsey i Hunter…
Els devoradors de cultura popular amb amplitud de mires apreciaran escenes com la que mostra a dos mariners discutint sobre quin Silver Surfer és millor: si el clàssic dibuixat per Jack Kirby o el més contemporani de Moebius; fragment segurament degut al llavors emergent Quentin Tarantino, que va col·laborar de manera no acreditada als diàlegs… El compositor Hans Zimmer va aconseguir conjugar a la seva magnífica partitura la descripció d'un espai claustrofòbic i l'exaltació de l'esperit nacional que mou els tripulants del U.S.S. Alabama i el director de fotografía Dariusz Wolski, amb el constant contrast de colors brillants (que recorden vagament als giallo italians), va fer efectiva la descripció d'un ambient enrarit, confós i de dubte constant…
Tot plegat, es tracten d'elements individuals brillants, que comformen un producte industrial de primer ordre... 'Marea Roja' es sotmet implacablement a les lleis tradicionals de l'espectacle cinematogràfic, proporcionant a l'espectador elevadíssimes dosis d'emoció, epidèrmiques i previsibles al màxim, però emocions al cap i a la fi, que fan d'aquesta cinta un excitant divertiment a costa d'un dels terrors més inquietants que graviten sobre la Humanitat: l'holocaust nuclear… L'objectiu del tàndem Scott-Washington és aquest…Tant de bo, tots els llargmetratges que ens impacten, a més, sostinguessin missatges i subtexts morals al nostre gust… Però qualsevol cinèfag, sense gana desmesurada, no hauria de tenir problemes en acceptar els lleugers plaers de ficcions potents com aquesta 'Marea Roja', òbviant el fet de que aquesta no diu el que ell vol escoltar… El cinema no és la vida… i per això ens agrada, també… Fins la setmana que ve, incrèduls!