El nom d'aquesta nova columna dedicada a tot el relacionat amb les dones traspassant espais i èpoques,Pata quebrada, al·ludeix a la discapacitat que es pretenia tinguessin elles perquè no poguessin allunyar-se massa, perquè no volguessin aventurar-se a cercar opcions. Ni tan sols a albirar-les o sospitar-les. Fet i fet, poques dones (i homes, i les classes populars en si) veien realment viable una vida reclosa a la intimitat de la llar. S'havia de treballar a la casa, al camp, l'hort i el corral; dur a pasturar el ramat; cercar aigua i llenya; filar, teixir i cosir; cuidar dels fills, avis i malalts; assistir a parts i preparar funerals... Molta feina a l'aire lliure, sobretot quan les inclemències de l'hivern marxaven. Malgrat les escasses estones lliures, la possibilitat de comunicar-se amb l'exterior era motiu suficient per sentir-se vives –un fet on sovint la comunitat hi veia un alt risc, doncs la ridículament considerada immadura figura femenina podia dur la desgràcia o el deshonor. O al contrari, la malícia innata de moltes dones, la rebeldia i la iniciativa d'elles, el voler ser i el voler parlar, com pensaven, era vist com herència diabòlica d'Eva que calia lligar fort com ca rabiós, perquè aquelles pomes podrides no contagiessin les poques dones honestes que segons abans hi havia o alteressin l'ordre "natural" de les coses.
Els refranys són petits reflexos exactes de la idiosincràsia popular. D'on veLa mujer, con la pata quebrada y en casa? Mirem més enllà: es tracta d'un desig social. Ens demostra que les dones reclamaven espais més enllà de l'estricte àmbit domèstic i se'ls prenien com seus sense donar gaires explicacions: una situació que els homes i la societat no creien convenient. Malgrat els riscos d'una societat injusta i desigual, elles refermaven cada dia petites fites: no es paraven a pensar si en tenien dret o no. Durant segles es va restringir a les dones ser Eva o Maria, mare de Déu. O un ésser infectat de pecats embrionaris, o un ànima virtuosa impossible d'assolir. Així doncs, tots els nadons femenins eren Eves en potència i per defecte, i per tant les educaven per tenir la "pata quebrada" tota la seva vida.
A diferència de la infinita saviesa popular sobre el camp i la natura, els refranys sobre la dona mostren gairebé sempre suspicàcia, prevenció i menyspreu. L'ideal de dona havia de ser treballadora, submisa i modesta (Dona que vol ser formosa, no descuida la filosa; La dona llesta i callada, de tots sempre és estimada) si no volia patir marginació (Mujer experimentada, es temida y mal mirada). Aquestes virtuts limitaven sense remei les ànsies pròpies d'experimentar i viure un camí propi, sobretot si no eren vigilades per poders masculins (No t'agradin les dones que freqüentin aplecs i bodes; A las romerías y a las bodas, van las locas, todas; Casada que va a fiestas, cuernos en cestas) i per tant, calia desconfiar dels sentiments i els pensaments femenins, considerats impulsius i sense seny (Si has de prendre bons consells, pren-los de dona i varó; d'ella d'instint serà i bo, per reflexió, serà el d'ell;La mujer, en el aborrecer es desordenada, y en el amar, extremada). Es creia que un ésser voluble i inestable com una dona calia mantenir-lo controlat -humiliant fins i tot el seu propi desig sexual- per no alterar l'ordre social, dirigit pels poders patriarcals indiscutits i aparentment indiscutibles (Mujer sin varón, ojal sin botón; Moza catada, ni doncella, ni viuda, ni casada; Madre, marido quiero, que dormir sola me da miedo; Casadme padres, casadme, que el cuerpo me arde). En definitiva, les dones patien realitats insuportables (Dolor de mujer muerta, hasta la puerta; No te cases con mujer que te gane en saber; La mujer tiene derecho si se mantiene en su techo; A tu mujer no la alabes, lo que vale, tu lo sabes), i més comparant-les amb l'absoluta permissivitat de la que gaudia el gènere masculí (El mejor marido, el que más ha corrido; Más vale soltero andar, que mal casar).
Aquests refranys se'ls ha de buidar de tot valor, però no oblidar-los: són una declaració d'intencions d'uns temps que cal superar definitivament, i una mentalitat que ens recorda que encara ens queda molta feina per canviar-la. Hi ha una metàfora molt gràfica que diu com es domestiquen els elefants a la Índia: des de molt petits, se'ls lliga amb una cadena a un arbre. Una educació basada en la inèrcia, que finalment els habitua a creure, quan ja tenen la força dels adults, que no poden tombar l'arbre per alliberar-se, quan en realitat podrien arrencar aquell arbre i tots els que se li posessin al davant. Però ara ja sabem que som més fortes que els arbres als quals ens van fer creure que estàvem lligades durant segles.