'Klaatu… Barada… Nikto' (com va dir aquell). La recent estrena de 'Invasión a la Tierra' (Battle: Los Angeles, 2011, Jonathan Liebesman) és un nou intent d'aproximació de Hollywood al típic enfrontament home-alien, que tantes i tantes vegades ha encertat al taquillatge però que mai ha merescut el recolzament artístic d'altres èpoques i formats… Sigui com a orgiàstica celebració ianqui (Independence Day, Roland Emmerich, 1996), com a esforçat (i monstruós) fals documental (Cloverfield, Matt Reeves, 2008) o com tediós discurs ecològic (The Day The Earth Stood Still, Scott Derrickson, 2008), l'etern ' blockbuster' de les invasions espacials té un patró d'autoconsciència mundial i té uns inicis d'allò més ancestrals…
A l'any 1878, l'astrònom italià Giovanni Virginio Schiaparelli va apreciar una sèrie de canals a la superfície de Mart, que va obrir l'especulació d'una possible vida marciana… Anys més tard, aquesta teoría va ser recollida i augmentada pel astrònom nord-americà Percival Lowell al seu llibre 'Marte' (1895), on es desenvolupava la idea que els (inexistents) canals eren desviaments d'aigua del planeta pel cultiu d'una raça extraterrestre… Es presentava així, en societat, la possibilitat de la existència d'alienígenes, tant en el terreny de la ciència com, i sobretot, en el de la ficció… Van començar a aparèixer un bon grapat de llibres absolutament ficcionals, en els quals s'especulava amb la invasió militar d'un territori per part d'un exèrcit enemic, i el patiment i l'esforç necessaris per a recuperar-se de la ocupació; aquestes 'novel·les d'invasió' (i més concretament una anomenada 'La Batalla de Dorking. Recuerdo de un Voluntario' de l'any 1871) i les teories de Lowell van inspirar a un tal H.G. Wells per a concebre les figures dels extraterrestres agressius i bel·licosos a 'La Guerra de los Mundos' (1898)…
Es tractava, òbviament, d'una metàfora de la por de la societat d'aquella època a la ocupació estrangera, però també de la destrucció i la misèria que provoquen els conflictes bèl·lics, adelantant-se de manera quasi clarivident, a les dues Guerres Mundials del segle XX… Conscient de tot això, Byron Haskin va decidir actualitzar la novel·la, traslladant l'acció d'Anglaterra als Estats Units, per a dur endavant 'La Guerra de los Mundos' (The War of the Worlds, 1953); d'aquesta manera, el film va funcionar com a relecturasci-fide la recent II Guerra mundial i els autèntics holocaustes que va provocar al seu pas (conseqüentment, per a les escenes de destrucció de la cinta es van utilitzar imatges d'arxiu del esmentat conflicte bèl·lic), però també com a concreció cinematogràfica de la paranoia anticomunista que, a conseqüència de la Guerra Freda, es va estendre llavors entre els nord-americans…
Des d'aquell instant, s'han realitzat nombroses aproximacions a la mateixa idea, com la exitosa 'Independence Day' (Roland Emmerich, 1996), un 'remake' no reconegut de la pel·lícula de Haskin, a la qual fa molta referència, tot i oferir una visió força més triomfalista i patriòtica del tema de les invasions extraterrestres, probablement pel fet d'haver sigut rodada durant la primera legislatura de Bill Clinton, i aquest ambient exageradament optimista es reprodueix a la història…of course… I és que en aquesta obra, destruccions massives a part, l'accent no està posat en el patiment que provoquen els atacs alienígenes, sinó en el procés que porta als protagonistes (el rebel Will Smith i el super presi Bill Pullman) a trobar la manera de derrotar els seus enemics…
L'esperit és, evidentment, oposat al d'una pel·lícula tan post 11-S com l'adaptació de la novel·la de Wells que va realitzar Steven Spielberg, 'La Guerra de los Mundos' (War of the Worlds, 2005) que paràcticament mostra la invasió entre bastidors (una reflexió estètica segons la qual no s'ha de menysprear la influència de la molt minimalistaSignsde M. Night Shyamalan de l'any 2002), amb una fotografia de Janusz Kaminski que mou la càmera amb cert aire documental per a centrar-se, sobretot, en el duríssim procés de sobreviure de la família protagonista, amb Tom Cruise depater familias… Com va succeir amb els atemptats de Al-Qaeda, no es donen explicacions sobre l'origen dels marcians, un fet que subratlla la confusió i la vulnerabilitat dels pobres humans; només cal recordar l'escena del diner, tot just després que una multitud embogida li robi a Cruise el cotxe amb el qual fugien a punta de pistola…
Que aquest tipus d'història es torni a posar d'actualitat respon, bàsicament, a la desorientació i a la por que la població mundial pateix davant una situació global que, al menys a priori, als governs els fuig de les mans: la desprotecció davant el terrorisme i la delinqüència; la crisi econòmica com a gegantí mal que, tot i semblar exterior, prové d'una desmesura pròpia de la humana avarícia; la insuficient tasca de protecció del deteriorat medi ambient… Tot i la ambigüitat amb la qual està tractada la pel·lícula faci que, en realitat, no estigui clar l'origen del monstre, és innegable que, per davant del seu meravellós ús de la càmera objectiva, 'Monstruoso' (Cloverfield, 2008) és un títol clau en la reconcepció del cinema d'invasions extraterrestres iniciada per Spielberg… Sobretot perquè el seu realitzador, Matt Reeves, aborda amb molta més honestedat que altres els paral·lelismes amb els atacs de l'11-S: no només ambienta la cinta a Nova York, sinó que, a més, utilitza les imatges captades pels informatius com a base per a algunes escenes… La utilització de la metàfora no suavitza el que té de duríssima reconstrucció del terror, la desorientació i la paranoia que van tenir que sentir els neoyorquins durant els minuts que van tardar en caure les Torres Bessones…
Una cosa que està de fons, tot i que no es reconegui obertament per culpa del seu discurs excessivament ecològic, en aquest altre 'remake' de l'obra mestra de Robert Wise que és 'Ultimátum a la Tierra' (The Day The Earth Stood Still, 2008)… És cert que el film és una revisió de l'Apocalipsi segons Sant Joan, convertint les plagues en les destructives accions del robot Gort (que en aquesta versió també pot transformar-se en una mena d'eixam de llagostes 'nanotecnològiques') i subratllant encara més la càustica figura de Klaatu (Keanu Reeves) que, tot i posar en dubte el dret de la raça humana per seguir amb vida, acaba sacrificant-se per nosaltres… pobres incrèduls…