Síguenos F Y T I T R
Pata quebrada

O doble o res

|

Es podria dir que la vida és una successió de cicles que s'obren i es tanquen com portes i finestres d'un llarg passadís ple de clarobscurs. Els canvis són producte d'un conflicte, intern i/o extern, promogut o involuntari, que remou i sacseja els pilars de la nostra quotidianitat i pot provocar el seu enfonsament parcial o total. En definitiva, una incoherència entre el que som, el que pensem i el que fem. Sovint hi ha circumstàncies imprevistes i indesitjades que no sabem "driblar" mentre dirigim el rumb de la nostra vida, i ens obliguen a aturar-nos o ens fan embarrancar al marge del camí; llavors hem de redireccionar, canviar peces i avaluar bé l'horitzó. Tant una com altra opció produeixen inquietud, si no angoixa: l'humà és un mamífer de costums, d'hàbits arrelats amb els quals se sent protegit en la inseguretat pròpia de qualsevol ésser viu, potser més acusada gràcies a la nostra extraordinària evolució del cervell.

L'art sovint ha associat figures femenines i miralls, deesses i belles mortals contemplant-se satisfetes en el seu reflex, aparentment passives... Segur? L'expressió de les seves cares és calmada i plena de confiança en elles mateixes, de delectança en reconèixer-se; elles dues –la dona i el seu reflex- conformen un món tancat i immens per a nosaltres que les observem, els quals normalment gaudim només de la bellesa superficial i el luxe de l'escena. De totes aquestes pintures potser la més diferent, però també la més clara i esclaridora, sigui "Las dos Fridas", de la mexicana Frida Kahlo. Segons el seu diari personal, en aquesta obra va retratar el drama intern que vivia i sofria amb la dissolució del seu matrimoni amb el també pintor Diego Rivera, farta de les seves infidelitats. Rivera va ser, per na Frida, el seu alter ego masculí; i possiblement aquella dona menuda, immensa d'esperit i fràgil de cos fou l'ésser humà i femení més complerts que influïren mai a la vida d'en Diego. Individualitats il·limitades en contínua estimulació i motivació, ambdós s'enriquien mútuament en l'amor i l'art, les dues passions que consumiren les seves existències: on no arribava un, arribava l'altra; el que una no veia, l'altre s'ho mostrava. Rere el divorci, na Frida, traient del seu esperit les forces que tenim totes les dones per sobreviure i autosuperar-nos, va saber crear i re-crear, reinventar-se en ella mateixa a través de les seves capacitats intel·lectuals i artístiques. I dels seus pinzells naixé aquesta joia de l'expressió artística humana i femenina, la gestació emmudida i expectant de l'au fènix que tota dona en dificultats cova dins seu. Na Frida que sosté el retrat en miniatura del seu amant, que amb la vestimenta indígena reclamava orgullosa els seus orígens i la seva essència, lliure de cos i d'esperit, infatigable exploradora del seu interior, representa la dona que en Diego estimava. L'altra Frida, l'encotillada amb un vestit propi de les dames de la burgesia, és la dona que en Rivera ja no estimava: havia decidit ser forta i valenta, però també distant i disciplinada per controlar la seva malenconia en el seu benefici i encarar-se a una societat que dubtava de si la seva carrera artística sucumbiria a la seva tragèdia personal.

Més enllà de l'eix vertebrador "dona que estimava en Diego/dona que ja no estimava", és fàcil apreciar el desdoblament dolorós d'aquella Frida segura de si mateixa i feliç de conèixer-se, davant d'una de nova – en realitat una roca esperant a que l'essència de na Frida comenci a esculpir-la amb tot el que la realitat li porti de bell nou. La justícia d'igualtat en els detalls demostra l'afecte de la pintora pels seus dos reflexes: amb les mirades absents, connectades per dos cors que bateguen de patiment per l'avui i de felicitat per l'ahir, i la fermesa de les seves mans encaixades, conscients que sense una no pot existir l'altra. Que no us enganyi el desdoblament de na Frida: realment es troba immersa dins la soledat interior més crua, tanmateix potser el millor refugi per poder recuperar-se del buit que li ha deixat la partida del seu amic, amant i company de vida. En definitiva, na Frida era ben conscient del drama que estava vivint, però també que hi havia una sortida. Feta a si mateixa però aferrada al record, aquesta dona que ha de morir simbòlicament i en pau perquè l'essència individual i femenina de na Frida sobrevisqui en un altra dona novella, encara insegura i massa prudent per veure que la vida segueix sent tan bonica com sempre, és una experiència que la gran majoria de dones hem viscut en un moment o altre de la nostra vida... I potser, més d'una vegada.

La reinvenció de nosaltres mateixes és un procés infinit que s'assembla molt al treball de la terra: requereix esforços i sacrificis inapel·lables però mai eixorcs, i els fruits que recollirem seran esplèndids, saborosos i únics, farcits de llavors que tornarem a conrear quan les circumstàncies ens posin a prova... Un poc més sàvies, un poc més enfortides, amb més autoestima i confiança. Perquè tota primavera necessita un hivern.

Lo más visto