La renovació del teatre modern. La renovació del teatre europeu s'inicia a finals del segle XIX amb el naturalisme psicològic d'Henrik Ibsen (Casa de nines, 1879,Els espectres, 1881), August Strindberg (La senyoreta Júlia, 1888) i Anton Txèkhov (La gavina, 1896; L'oncle Vània, 1897, iEl jardí dels cirerers, 1903). Ja dins el segle XX sorgeix el teatre èpic o dialèctic de Bertolt Brecht (L'òpera de quatre rals, Mare Coratge i els seus fills, El cercle de guix caucasià...) i el teatre autocrític de Luigi Pirandello (Sis personatges a la recerca d'autor, 1921, oAvui vespre s'improvisa, 1930), a la vegada que neix la dramatúrgia nord-americana amb Eugene O'Neill (El desig davall els oms,1924, oA Electra li cau bé el dol, 1931), Tennessee Williams (El zoo de cristall, 1945, oUn tramvia anomenat desig, 1947) i Arthur Miller (Mort d'un viatjant, 1949).
Ja dins la segona meitat del segle XX, la situació teatral a Europa i al EEUU venia marcada per un text i uns criteris que s'havien publicat el 1938: "El teatre i el seu doble", de l'actor i director francès Antonin Artaud, promotor de l'anomenat "teatre de la crueltat", Artaud considera que el teatre ha de desentendre's de la psicologia i retornar als seus orígens màgics, a la seva naturalesa primigènia de cerimònia ritual. Per tal d'involucrar l'espectador és necessari trastornar les seves expectatives amb imatges provocadores que funcionin com una teràpia (una catarsi) espiritual. El teatre es transforma així en un espectacle total en què el text cedeix la seva sobirania a elements com el moviment, el gest, el crit o la llum. A aquesta concepció teòrica respon, per exemple, l'obra de Jean Genet (Les criades, 1947).
La filosofia existencialista també va arribar a l'art escènica a través d'alguns dels seus exponents més brillants. Albert Camus va escenificar l'angoixa de viure aCalígula(1938) i Jean-Paul Sartre va formular una proposta similar a drames comLes mosques(1943) oLes mans brutes(1948).
El teatre de l'absurd entronca amb l'existencialisme i reflecteix una angoixa profunda i una gran desorientació davant un món sense principis transcendents. Situacions destarifades, descabellades, desbaratades i diàlegs incoherents transmeten la imatge d'una vida absurda que oscil·la entre la tragèdia i allò que fa riure. El romanès Eugène Ionesco va qualificar les seues obres com a "antiteatre" (La cantant calba, 1950;Les cadires, 1952;Rinoceront,1960 oLa lliçó). L'irlandès Samuel Beckett va fer una altra passa en aquesta línia, tot posant en qüestió la utilitat comunicativa del llenguatge i tendint cap a un teatre del balbuceig i el silenci, que té la seua mostra més destacada aTot esperant Godot(1953). Paral·lelament, als països de llengua alemanya es va conrear un teatre polític i social de gran repercussió, amb figures com Max Frisch, Friedrich Dürrenmatt i Peter Weiss, autor deMarat-Sade(1965), drama sobre el compromís polític.
El teatre de l'absurd a casa nostra
Hem entrat ja a la segona dècada del segle XXI, però moltes d'aquestes propostes teatrals dels grans autors que hem esmentat s'aguanten als escenaris amb categoria de clàssics. Si hom dóna una ullada ràpida al món més rabiosament contemporani, pot triar entre les moltes situacions que ens remeten a l'absurd: la crisi financera i la impunitat dels seus culpables, la corrupció política, les grans mentides del poder i les seues guerres selectives (a Líbia sí, a Síria no...), el canvi climàtic, la follia del creixement consumista, les enormes injustícies i les desigualtats abismals... fan el seu curs impertèrrit cap al No-res mentre amagam el cap davall l'ala per no voler veure la realitat. Creix arreu una gran indignació més que justificada i ja no poden dir dels mitjans de producció d'opinió domesticada que les crítiques surten de quatre eixelebrats alarmistes apocalíptics. Fins i tot ara, quan les evidències són aclaparadores, continuam instal·lats dins la mateixa lògica autodestructiva, que fa ja més de 50 anys denunciava Beckett. La primavera passada teníem ocasió de comprovar la vigència d'aquest teatre en veure la representació de Jordi Odrí i Matilde Muñiz de l'obraHappy days, de l'autor irlandès (Oh, les beaux jours; los buenos tiempos; aquell temps feliç ...!), en què una dona cinquentona, Winnie, enterrada fins als pits dins una espècie de munt d'arena, parla i parla contínuament mentre el seu marit, Willie, sempre al seu costat, però sempre absent, es limita a emetre, de tant en tant, com a rèplica o com a assentiment, un grinyol. Cada dia Winnie repeteix els mateixos actes, recompta el que duu dins la seua bossa, sempre iguals, sempre idèntiques coses, i sobretot recorda qüestions trivials sense importància, intranscendents, que integren els happy days(ironia!) mentre ella s'enfonsa, va enfonsant-se...
De fet, Beckett no podia expressar millor l'absurditat dels nostres dies: el fracàs de la raó i de la modernitat, les dificultats enormes per albirar un horitzó d'esperança. En el naufragi del discurs lògic o de la raó explicativa, el teatre de l'absurd muntava les situacions il·lògiques, estranyes, que desorienten o ofeguen l'individu. Aquest estiu dins el Festival Grec de Barcelona es podrà veure un muntatge de 'Tot esperant Godot', dirigit per Joan Ollé.
La petja de Beckett als Països Catalans passa pels noms de Joan Oliver (el qual l'any 1960 traduí al catalàEn attendant Godot), l'escola d'Art Dramàtic de Barcelona, Manuel de Pedrolo i, segurament, Alexandre Ballester.
El 1969, Alexandre Ballester Moragues, aquest català mallorquí (Gavà, 1933- sa Pobla, 2011), va publicar a l'editorial Moll el volumJoc de tres, que inclouFins al darrer mot, Massa temps sense piano i Un baül groc per a Nofre Taylor. En el pròleg Feliu Formosa relaciona precisament la dramatúrgia de Ballester amb el teatre d'avantguarda de Ghelderode, Ionesco i Beckett.
Com ha escrit Melcior Comes, n'Alexandre ha estat "un lluitador que durant els anys del franquisme va saber fer un teatre que, a més d'entretingut i amb voluntat popular, tenia la capacitat punyent de crear un espai per la llibertat i la futura democràcia. Un teatre representat amb èxit a Mallorca i a fora, que bevia tant dels grans referents teatrals del segle XX com del cinema mut o la comèdia clàssica. I el seu sentit de l'humor, la seva rialla sempre a flor de llavi, la seva elegància en el vestir, la seva conversa indeturable".
També a Menorca hem vist el teatre d'aquest autor. La darrera vegada que va venir a Menorca va ser el 18 de desembre de l'any 2009 amb motiu de la Nit de la Cultura, que OCB va voler celebrar a la nostra illa, concretament al Teatre Principal de Maó, on el dramaturg de sa Pobla va ser guardonat amb el premi Bartomeu Oliver per la seva obra teatral i per la seva intensa tasca a favor de la llengua catalana, la cultura popular, i pels seus treballs d'història local, etnografia, hagiografia i festes tradicionals. Molt abans, havia vingut a l'estrena d'Un baül groc per a Nofre Taylor, per part de la Cia. Delfín Serra durant l'etapa que dirigí Gonçal Pons Moll i amb un esplèndid Tino Pons en el paper de Nofre Taylor. Era l'any 1974 i amb aquesta obra la companyia participà en un concurs de teatre d'aficcionats de les Illes Balears i per Carnestoltes de 1975 es representà a Palma; també se'n va fer un enregistrament per a la TVE. Dos anys més tard, l'estiu de 1976, concretament dia 29 d'agost, diumenge, i en el marc de la I Setmana de Teatre dels Països Catalans, que un grup d'activistes del Congrés de Cultura Catalana organitzàrem a Ciutadella, el grup del Teatre Principal de Valls (Tarragona) va representar l'obra d'Alexandre BallesterFins al darrer mot, sota el títol, però, deLa Rosa dels Vents, ja que originalment havia estat prohibida per la censura franquista. Eren temps difícils, però plens d'il·lusió i d'esperança.
Continua a la propera edició del "Culturàlia"