Volia dir alguna cosa després del 11 de setembre als Estats Units... Dir alguna cosa sobre el que ens ha passat com a poble' (Michael Moore)... 'Fahrenheit 9/11' té una estranya i inusual qualitat extracinematogràfica... és, probablement, una de les poques pel·lícules de la història realitzada expressament amb la (legítima?) aspiració de derrocar un govern: el de George Bush Sr. per a ser més exactes... Moore volia agermanar-se amb el poble nord-americà després dels atacs del 11-S, però li va sortir (visceralment) un atac indiscriminat contra l'administració Bush... La jugada li va sortir rodona,of course... Aquest grassonet xistós, amb fama de capritxós i bandarra, va arribar al Festival de Cannes 2003 amb aquest film i, apadrinat per l'altreenfant terribleQuentin Tarantino, es va emportar la Palma d'Or, rodejat d'oportunisme i polèmica... Tot i això, passats deu anys dels fatídics atemptats que van canviar la sort del món, el documental de Michael Moore segueix revelant-se com el més contundent i demolidor testimoni fílmic dels fets (i, especialment, de les seves conseqüències)...
La primera part de la pel·lícula es centra en l'ascensió al poder "d'un mediocre petrolier texà que arriba a estar al capdavant del món lliure" i indaga dins les relacions que van mantenir la família Bush amb la família Bin Laden (s'assegura que el llavors president dels EUA va permetre sortir del país a tot el clan sense permetre, ni tan sols, un interrogatori)... Moore mostra, des del principi, com Bush guanya les eleccions de manera escandalosa i, un cop en funcions, es passa el 42% del seu temps de vacances al seu ranxo i jugant al golf amb els seus amigatxos; llavors apareix el més contundent document gràfic de tota la pel·lícula: els set minuts de inactivitat mental i física que Bush, amb cara d'espantadet, passa davant uns fillets a una escola tot just després que un dels seus assessors li xiuxiuegés a l'orella les terribles notícies d'aquell matí...
La segona part està dedicada a parlar de les conseqüències de la Guerra d'Irak... Moore entrevista, amb sobrada mordacitat, a gent diversa, com alguns joves del seu poble a punt d'allistar-se, a la mare d'un soldat que acaba mort al combat o a un militar que prefereix acabar a la presó que tornar a l'Orient Mitjà... Tot condimentat amb imatges de reclutes destinats allí i que no acaben d'entendre què està passant o el testimoni esgarrifós de combatents mutilats per culpa del conflicte... Força demolidors resulten, també, els instants en que Moore convida a alguns congresistes a allistar els seus fills a l'exèrcit per a ser enviats a Irak... Juntament amb els set minuts de glòria de Bush, el millor moment del film... Pura vergonya aliena...
Michael Moore esdevé llavors personatge mediàtic, tan vàlid per al paper couché pujant l'escalinata de Cannes com pel brutal pamflet combatiu, altaveu a mos... Ell és més americà que ningú i, com a tal, sap aprofitar els beneficis de la publicitat per a la seva causa, en aquest cas despullar George Bush Jr. de qualsevol credibilitat, donar proves de les seves deficiències intel·lectuals (potser directament neuronals) i evitar que se'l torni a escollir a les urnes... També és caure en una tremenda ingenuïtat pretendre que Bush sigui un simple estúpid alelat al qual es pot desmuntar amb quatre imatges i unes rèpliques... Res és tan simple, però Moore necessita arribar a tots els públics, donar cops d'efectes i remoure a l'espectador de banda a banda, entre la rialla i la gravetat, per a obligar-li a obrir els ulls; és llavors quan 'Fahrenheit 9/11' esdevé raó d'existència i poder...
Sense capacitat de sorpresa, l'amplitud del estudi sociològic o l'habilitat en el muntatge esdevenen principals actius de 'Fahrenheit 9/11', una pel·lícula necessària i reveladora, i que va començar a aglutinar en un bram salvatge amb capacitat mediàtica mundial, els petits crits aïllats que han anat creixent durant aquests darrers anys... I és que, tot i alimentar-se d'esdeveniments vistos, Moore va aconseguir imatges, punts de vista, declaracions i ironies inèdites que, encara, aconsegueixen un efecte multiplicador amb contrapunt burleta... El polèmic realitzador sempre encarna l'esperit rebel i 'follonero' que qualsevol creu portar dins seu; veure'l encarnat a la pantalla, viu i combatiu, reconforta i tranquil·litza i ens fa sentir a tots plegats, una mica més, el poder del enrenou col·lectiu...
Potser la tonalitat groguenca i sensacionalista del film li va donar, al seu moment, un aparent caire de caducitat...Realment avui en dia, tot i la nostra setmanal incredulitat, no ens espantem de res, però 'Fahrenheit 9/11' va ser primera pedra de toc per a un món indignat, que no vol mentires ni manipulacions... Un petit esbós, en realitat, d'uns fets terribles que, una dècada més tard encara amaguen dubtes i misteris... I que justifiquen greus alt i baixos en el termòmetre del terror mundial... Fins la setmana que ve, incrèduls!