Les dones celebren la vida a moltíssimes societats politeistes i monoteistes: potser més en aquelles cultures on es conserva un major contacte amb els processos naturals de la vida, sense masses ingerències en ella. Celebren la creació de vida i també la seva marxa. Celebren el permís que concedeixen a la dona per concebre en el si de la comunitat, amb les unions matrimonials. Celebren la notícia de la concepció, la gestació i el part, la benvinguda del nadó, tot agombolant la fragilitat d'una dona convertida en mare i un infant i ajudant-los en la seva integració i adaptació a la comunitat. També tenint cura de la persona malalta o vella fins al final i després, tot preparant els costums d'enterrament, dol i record per acomiadar el finat i fer que la seva nova condició de desaparegut s'integri dins la mateixa comunitat. Durant tota la Història coneguda, les dones han exercit de recolzament a les noves vídues i orfes en les vetlles, de ploraneres, d'assistentes a parts, de guies a les més joves, d'infermeres i de remeieres, de dides solidàries fins arribar a, per exemple, les actuals doules i les dames d'honor de les núvies occidentals.
En aquestes festes, on es desferma l'alegria o la tristesa, sempre sentides i franques, les dones canalitzen les emocions i els sentiments de tota la comunitat, sovint incloent els infants més petits; mentre, els al·lotets, els joves i els homes en queden exclosos, exercint altres costums o sent literalment apartats. Inicialment no em sembla pas una reducció de l'individu femení dins un àmbit tancat, sinó l'exercici d'un poder únic, intransferible en mans femenines, i respectat pel bon funcionament d'una comunitat, sigui en societats igualitàries o no. He estat en algunes celebracions d'aquest tipus, en cristianes i musulmanes, ben tradicionals o matisades pel progrés. I les dones viuen aquestes reunions amb molta responsabilitat i germanor, conscients de ser valorades i respectades. Són estones de gran intimitat i intensitat emocional, on les dones fan pinya: les més grans i les experimentades ensenyen i aconsellen; mentre, les més joves aprenen per prendre el relleu per quan siguin considerades adultes i formin una família, tot heretant una xarxa de tradicions i costums normalment transmesa per via oral i pràctica i que forma part de la idiosincràsia pròpia d'un poble i d'una cultura. Molts recordareu de la infantesa i la joventut aquestes preparacions de les dones de la casa, movent-se segures arreu per complir amb les tradicions de la família, conscients de ser considerades i sentir-se imprescindibles. Són les dones les que recordaven a casa els aniversaris dels vius i dels difunts, els dies dels sants, quan preveien les dates d'un naixement o quan acordaven les dels casaments, quan la vida d'una família convertia aquelles dates en una constel·lació única, cristal·litzada en una cronologia pròpia, que anava variant indefectiblement a cada generació.
En el Primer Món, avui dia la gestació
i el part d'una banda, i d'una altra els moments
previs a la mort i a la mateixa defunció,
s'efectuen en llocs asèptics on es vencen
sovint partides a la natura
I per què els éssers femenins? Crec que no se sap amb certesa. M'agradaria creure que se'ns va atribuir a les dones aquestes tasques per la capacitat pròpia de crear i procrear, que ens fa més pròximes als misteris de la natura –perquè la natura, malgrat la nostra societat orgullosament tecnificada, segueix sent misteriosa, tot amagant els seus secrets de fertilitat i supervivència–. La natura dóna vida i la pren quan ho creu necessari. Potser no arribarem mai a comprendre-la, però algunes vegades ens hi encarem a ella i la guanyem, arrancant-li un temps preciós. Gran part del món no té aquesta fortuna i fins fa pocs anys, era llei de vida arreu. En el Primer Món, avui dia la gestació i el part d'una banda, i d'un altra els moments previs a la mort i la mateixa defunció, s'efectuen en llocs asèptics on es vencen sovint partides a la natura, ni que sigui per uns instants. Són llocs estranys i globalitzants, no gaire acollidors, que fan perdre la calidesa d'un ambient íntim i conegut. Ara mateix em vénen al cap les multitudinàries reunions de famílies gitanes als hospitals, quan un dels seus membres està malalt o de part. Especialment a l'Europa de l'est i a tota la Mediterrània, sobretot a les zones rurals, encara es neix i es mor si no a casa, en espais coneguts i acompanyats de molta gent. Aquest és un camí que a molts llocs d'Occident s'està intentant recuperar sempre que no hi hagi riscos, pel bé d'una societat que reacciona contra la seva pròpia deshumanització. La figura de les doules, els parts naturals, els parts i el bon morir a casa, quan la natura ens ho permet, haurien de ser un dret a qualsevol societat no només per les dones sinó també per tothom, no un privilegi. Suposaria una recuperació de costums més solidaris, però amb les garanties dels beneficis que ens ha suposat avançar cap a una societat més justa. I més encara: fa molts anys que s'accepta sense discussió que les emocions no són només patrimoni femení; les tradicions ens han atorgat el privilegi de sentir-les, viure-les, gaudir-les i expressar-les, però és tasca comuna i compartida admetre-les com a part de la vida de tothom, independentment de l'edat i el sexe. Treballant junts per una comprensió mútua entre gèneres i enfocada cap endavant, aconseguirem una societat més igualitària i natural.