De vegades, les crisis (siguin econòmiques, socials, culturals o, senzillament, de sentit vital) esdevenen punta de llança per a foragitar noves tendències o reivindicar models desarrelats...El país cendrós, sense rumb i sense economia sostenible, que va heretar Alemanya desprès de la I Guerra Mundial, exigia la violenta irrupció d'un art cinematogràfic amb essència i característica pròpia... L'escola expressionista va ser el resultat... L'expressionisme, més que una disciplina, és una actitud estètica d'exageració formal de la realitat quotidiana que va calar amb força als desestabilitzats cercles artístics teutons... Ja abans de que aquest moviment brollés d'entre els cenacles de Munich i Dresde, l'art torturat de genis com Goya i Van Gogh havia aportat a la pintura europea la materialització del drama interior mitjançant formes i colors... Però l'expressionisme es va fer consigna i escola a Alemanya com a repte i resposta a l'impressionisme pictòric i al naturalisme literari implantat...
Davant la fidelitat al món real captada pels sentits, es va aixecar la interpretació afectiva i subjectiva d'aquesta realitat, distorsionant les siluetes, els escenaris i els colors... Les definicions pictòriques en aquest sentit, iniciades al voltant del 1910 per artistes centroeuropeus com Emil Nolde, César Klein, Edvard Munch o Alfred Kubin, van arribar a penetrar en el teatre (Georg Kaiser, Walter Hasenclever, Reinhard Sorge), en la poesia, en la música i en les arts decoratives dels alemanys. El fenomen clau de 'El Gabinete del Doctor Caligari' (Das Kabinett des Dr. Caligari, 1919) de Robert Wiene va fer el mateix pel cinema del país...
Davant la fidelitat al món real captada pels sentits, es va aixecar la interpretació afectiva i subjectiva d'aquesta realitat, distorsionant les siluetes, els escenaris i els colors...
L'argument d'aquest clàssic va ser imaginat pel poeta txec Hans Janowitz i pel austríac Carl Mayer i, sembla ser, es va inspirar en un cas real de criminalitat sexual succeït a Hamburg... El guió original narrava els esgarrifosos crims que va cometre el mèdium Cesare, sota les ordres hipnòtiques del demoníac Dr. Caligari, que recorria les fires de les ciutats alemanyes exhibint el seu estrany somnàmbul... La idea soterrada dels guionistes era denunciar, amb aquesta paràbola fantàstica, l'actuació inductivo-criminal de l'Estat germànic durant la guerra... Van proposar el llibret a Erich Pommer, un dels màxims representants de la productora Decla-Bioscop i un dels puntals del renaixement del cinema alemany; aquest, a la vegada, li va oferir la pel·lícula a Fritz Lang... Suposadament, Lang va trobar l'envolada massa crua i truculenta i Pommer va encomanar la realització a un tal Robert Wiene...
A aquest director d'origen txec, al principi, se'l va considerar massa grisenc per a aquesta feina... Però la seva determinació va ser clau per a canviar el sentit del guió i donar-li una dimensió al·lucinant i demoníaca a un relat que es mostrava inicialment com a massa realista, mitjançant l'estil plàstic escollit pel realitzador, tot i que s'han discutit molt els mèrits de Wiene dins aquest àmbit... Certament, les revolucionàries innovacions pertanyien als decoradors i figurinistes Hermann Warm, Walter Reimann i Walter Röhrig, actius membres del grupSturmde Berlín, un dels impulsors d'aquest expressionisme... Així, el gran atractiu d'aquesta meravella és el desquiciament escenogràfic, amb fumerals obliqües, finestres fletxiformes i reminiscències del també floreixent cubisme... Tot plegat, anant més enllà de la simple bogeria estètica, accentuava la càrrega dramàtica i psicològica i creava una amenaçant i inquietant atmosfera...
'El Gabinete del Doctor Caligari' va constituir un èxit sense precedents i va ser, juntament amb elCharlotde Chaplin, el primer gran mite universal creat pel cinema; la seva gran repercussió no va fer, en canvi, que les seves secretes intencions fossin enteses... Contràriament, es va arribar a comentar a l'època que el film era un homenatge a la desinteressada i meritòria feina dels psiquiatres; no ho era, però certament la pel·lícula va interessar vívament als cercles psiquiàtrics i, a partir d'aquesta revelació, la intel·lectualitat europea va començar a interessar-se vívament pel setè art, considerant-lo com a una manifestació artística de avantguarda... força plena de possibilitats,of course...
Al voltant del sospitós talent de Robert Wiene, la seva obra posterior (absolutament entregada al febrós model expressionista creat) es considera mediocre:Genuine(1920), sobre un pintor que insufla vida a un quadre de la seva estimada;Raskolnikoff(1923), una adaptació de Dostoiewski; l'evocació religiosaI.N.R.I(1923) i 'Las Manos de Orlac' (Orlacs Hände, 1924), basada en el relat fantàstic de Maurice Renard que mostra el torturat drama d'un pianista que, per causa d'un accident, li amputen les mans i li canvien per les de un criminal... No és cap casualitat que l'estètica expressionista s'adscriveixi sovint a la temàtica de la fantasia i el terror... Assassins, vampirs, bojos, monstres, dictadors i fantasmes van poblar les pantalles alemanyes en una processió de malsons que sempre es van interpretar com a un involuntari reflex moral del desequilibri social i polític que va sacsejar la República de Weimar i que va acabar llençant al país als braços del nacionalsocialisme fatal...
Llavors, la metàfora expressionista del cinema va seguir sorgint amb 'El Golem' (Der Golem, 1920, Henrik Galeen), a on l'actor Paul Wegener ressuscitava l'antiga llegenda jueva sobre un home de fang que, gràcies a la fórmula màgica del rabí Loew, s'aixecava amb vida, qual monstre de Frankestein moldejable; F.W. Murnau va activar per primer cop el mite vampíric amb 'Nosferatu, el vampiro' (Nosferatu, eine Symphonie des Grauens, 1922) i el pintor i escenògraf Paul Leni va narrar amb 'El Hombre de las Figuras de Cera' (Wachsfigurenkabinett, 1924), la història d'un jove poeta que, encarregat d'escriure uns contes publicitaris sobre un museu de figures de cera, imagina uns episodis al·lucinants protagonitzats pel sultà Harun-al-Raschid (Emil Jannings), el tsar Ivan el Terrible (Conrad Veidt) i el famós psychokiller britànic Jack l'Esbudellador (Werner Krauss)... L'expressionisme cinematogràfic, amb menys transcendència artística que altres disciplines (lògicament), començava a evolucionar, aportant decoració corpòria i un tractament més complex i agosarat de la llum com a mitjà expressiu...
'Sombras' (Schatten, 1923) d'Arthur Robison va suposar el zenit de la puresa expressionista formal... La trama d'aquesta pel·lícula s'exposava únicament mitjançant ombres, trucatges d'il·luminació i l'eradicació total de ròtols literaris... El moviment madurava i s'enriquia amb nous recursos estilístics, però també s'estava gestant la llavor d'un nou corrent, elKammerspielfilm, que li recordava al gegant expressionista l'existència d'una sòlida veta realista i, fins i tot, naturalista... La simple quotidianitat es va començar a imposar a les fantàstiques elucubracions de l'expressionisme... La linealitat argumental i la sobrietat interpretativa d'aquestes tragèdies de carrer, com la obra mestra de Murnau 'El Último' (Der Lazte Mann, 1924), van exercir de transició entre expressionisme i realisme social... La crua realitat va crear el monstre expressionista i aquest, una vegada contemplada la immensitat de la seva ombra, es va tornar un esgarrifós porter d'hotel... Fins la setmana que ve, incrèduls!