Vaig descobrir na Marga Juanico per la mirada fonda i misteriosa que té i se't clava i t'escaneja quan ella era una bona alumna de l'Institut d'Alaior i darrera els seus silencis intuïes, discreta i reservada, un ric món interior.
Crec que na Marga aleshores ja es cercava a si mateixa i després d'estudis i estades fora de Menorca finalment s'ha trobat i viu i pensa i existeix en i per la poesia.
Una poesia intensa, breu i despullada d'afectacions que escriu directa i clara, contundent, com un cop de puny o una besada.
Una poesia oberta que explica, mostra, recrea i, elaborada en vers lliure, es va fent a base d'enumeracions, el·lipsis, repeticions, anàfores... que ens parlen de soledats i d'amors urbans, de: "trens buits de gent, plens d'històries", de: "Maletes buides./ Bosses buides(...) Quadres sense penjar./ Llums trencats...", que són la visió latent del caos d'aquest món, la impressió d'estats d'ànim en què: "A l'ànima ja no hi cap ningú més." i l'encarnació d'un sexe jove, viu, adelerat, impacient, orgàsmic, que es representa i descriu de forma vivencial com si fossin versos de Bukowski o Carver: "Sexe./ Suor./ Desitjo que es corri ja per poder dormir./ Fuma./ Vol abraçar-me, però no vull tendresa, només sexe."
La poesia de Marga Juanico beu de les fonts postmodernes de la ruptura, la transgressió, però cuida les paraules perquè expressin el sentit, la vigoria que tenen, amb bellesa i precisió.
Vicente Gallego ha escrit que: "La poesia no és sinó un valuós instrument que ens ajuda a experimentar la vida en la seva plenitud prodigiosa. No es tracta de fixar una experiència amb les paraules, sinó d'accedir mitjançant aquest intent, fins a l'experiència que és en ella mateixa la paraula."
Paraula i experiència, vida viscuda i escrita, la poesia de Marga Juanico va del detall al conjunt, exemplifica una acció, una anècdota, una imatge, per convertir-la en emblema.
Ferrater assegurava que un dels estímuls que duen a escriure poesia és veure fins a quin punt podem experimentar "l'energia emotiva del llenguatge" i el de na Marga Juanico és emotiu i enèrgic, llampegant, sintètic: "Ocells vermells estranys que l'han atacat./ Somnis intranquils./ Nits fredes d'hivern./ Foscor./ Soledat."
A "Structure de la poésie moderne", Hugo Friedrich exposava que per a ell només hi ha tres tipus de poeta: el que sent, el que mira, el que transforma, i crec que na Marga Juanico resum en els seus poemes aquestes formes de ser i de viure com a poetessa. Ella mira, sent, transforma i sobretot escriu poemes breus perquè, com deia Petrarca: "l'autèntica alegria, com el dolor, prohibeixen els discursos llargs".
Són poemes estructurats a partir de fragments que acaben conjuntant-se i (Nabokov va establir una llarga diferència entre "sentimental" i "sensible") Marga Juanico no diu sentiments, sinó que els plasma, no exhuma cap veritat, sinó que expressa veracitat.
Si Pessoa confessava el seu atordit estupor davant l'existència dels altres, Marga Juanico, conscient de ser i d'existir en convivència amb aquests altres, va retratant personatges que semblen quadres de Hooper: "Nua, al davant del mirall, sola, només pot plorar", i són, com els anònims protagonistes del dirty realism americà: "Es penja la bossa a l'esquena/ Ningú no sap mai què porta/ És tot el seu món/ Hi és tot sol/ No hi cap res més/ No hi cap ningú més", el correlat objectiu del buit existencial: "Torna a casa./ Se li acaba per fi el viatge./ Però ha passat tant de temps que a casa no hi queda ningú que el conegui i qui el coneixia/ ja no el recorda./ Es troba al mig del no-res on la memòria tan sols li porta soledat."
Menorquina com és, Marga Juanico ens parla de les "Pedres amuntegades que són testimonis d'un passat on tot era més fàcil./ Pedres amuntegades plenes de sentit i de sentiments del passat.", menorquina com es sent, recorda les "Cases blanques amb finestres verdes obertes al món.(...) Cada racó és un record i cada record una ànima que s'ha quedat per sempre al costat del paradís."
Un paradís illenc que, si no el valoram i defensam, pot acabar convertit en un infern dantesc.
Al final, fent cert allò que Henri Bergson deia de la intenció del poeta: "...ens vol fer experimentar el que no ens podria fer entendre", na Marga Juanico arriba passional a l'escriviure en què som del tot Literatura i escriure i viure són u i el mateix.
Pura passió.
Text.
Paraula viva.
Vaig descobrir la mirada fonda i misteriosa de Marga Juanico quan era alumna, fa anys.
Ara he llegit els seus versos i he descobert convençut, admirat del potencial que té, la poetessa imparable que du dins i és.
La poesia a Menorca és viva i té futur.
Un futur que, si na Marga Juanico vol, escriu i persevera, tindrà el seu nom i serà seu.