'Algun dia els homes miraran enrere i diran que amb mi va començar el segle XX' (el profètic Jack l'Esbudellador)
Assassins en sèrie, psicòpates, exterminadors de masses, criminals sexuals... En definitiva, el monstre del segle XX; tothom sap, amb més o menys prejudicis i generalitzacions, a quina mena d'esgarrifosa figura real es refereixen aquests termes patològics... En certa manera, la seva adequació i identificació quasi familiar a la nostra vida quotidiana és gràcies al mitjà fílmic que, durant molts anys, ha fet que els 'costums' d'alguns degenerats hagi esdevingut preciosa matèria prima argumental... Norman Bates, el Reverendo Powell, Hannibal Lecter, Max Cady, Travis Binkle, John Doe, Kayser Sozé, etcètera, responen a aquesta tipologia, basant-se, més o menys directament, en la sanguinària existència real d'alguns terribles dolents contemporanis... El més gran de tots? El gran Jack, incrèduls... Jack l'Esbudellador,of course...
Tan enquistat en el folklore britànic com el te a les cinc, l'impassibilitat de la Guàrdia Real o el 'flequillo' dels Beatles, no resulta casualitat que, de tots els psicòpates assassins que han existit, el més llegendari sigui encara Jack l'Esbudellador, model i inspiració d'una autèntica legió de posteriors 'psychokillers' i primer gran ideòleg d'arma blanca que va acoseguir identificació eterna... És probable que l'assassí de Whitechapel no hagi sigut el més 'prolífic' dels matadors de llegenda (tot just van ser cinc, potser sis, les víctimes d'aquella tardor de l'any 1888, raquític bagatge tenint en compte les estadísticas dels seus deixebles), però és en la seva figura on radica la creació de cert codi, de certa pauta, de comportament psicopàtic, tan ferotge com sistemàtic, entre el ritual i el cinisme... Una particularíssima manera d'enfrontar-se al seu propi impuls sanguinari i a la seva relació amb les impotents forces de l'ordre, encapçalades per l'inspector Frederick George Abberline, sempre un pas enrere de les malèvoles evolucions del entremaliat Jackie...
Tots tenim la mateixa imatge al cap: un home vestit de negre amb un capell de copa alta, capa i un maletí amb els seus útils quirúrgics... La rumorologia el va arribar a col·locar treballant per a la mateixa Corona Britànica; que si va ser un dentista, o un artista i que, fins i tot, podria haver estat una dona... Moltes teories i cap certesa... Només la seguretat que era un obsés sexual, de comprovades aptituds de cirurgià i posseït per un odi extrem al sexe femení, canalitzat finalment amb el degollament i desmembrament de prostitutes de baixa estofa...
Les seves 'Hazañas Victorianas' van donar peu a una particular filmografía entre la qual destacaríen títols tan variats com 'El Vengador' (The Lodger, Maurice Elvey, 1932), 'Jack El Destripador' (The Lodger, John Brahm, 1944) -amb un dels més convincents i viscerals actors/psicòpates de la història, Laird Cregar, juntament amb Merle Oberon i George Sanders-, 'Man in the Attic' (Hugo Fregonese, 1953, amb Jack Palance), 'Jack the Ripper' (Robert Baker/Monty Berman, 1960) -amb un guió del mite de la Hammer Jimmy Sangster-, 'Jack, el destripador de Londres' (José Luis Madrid, 1971, amb Paul Naschy) i a Klaus Kinski en un paper a la seva mida en la producció de l'inefable Jess Franco 'Der Dirnenmorder Von London' (Jack The Ripper, 1976)... Evidentment, no podem oblidar la magnífica aportació del món del cómic, 'From Hell', de l'absolut Alan Moore i el dibuixant Eddie Campbell, portada discretament al cinema pels germans Albert i Allen Hughes a 'Desde el Infierno' (From Hell, 2001), protagonitzada per Johnny Depp com a pasmadísim inspector Abberline...
No podem fugir de les abundants derivacions, descontextualitzacions i relectures en clau 'fantastique' a les quals s'ha sotmés el mite de Whitechapel... Els exemples més clars (i més antics) ténen noms de prestigi: Alfred Hitchcock variava aJack the Ripperen el personatge anomenat 'the avenger' (el venjador) a 'El Enemigo de las Rubias' (The Lodger, 1926), una de les seves primeres filmacions angleses, i G.W.Pabst, a la magistral 'La Caja de Pandora' (Die Büchse der Pandora, 1928), versionejava cinematogràficament dues peçes teatrals de Frank Wedekind ('El espíritu de la tierra'/Erdgeist i la pròpia 'La Caja de Pandora'), centrades en la figura de Lulú, irresistible noieta que acabarà al carrer, exercint la prostitució i morirà a mans del seu primer client, ni més ni menys que el mateix Jack l'Esbudellador...
Seguim per aquest camí... Cal recordar el malaltís i oblidat llargmetratge 'Las Manos del Destripador' (Hands of the Ripper, Peter Sasdy, 1971), un dels darrers productes amb dignitat sortits de l'antiga Hammer, fins i tot una mica salpebrada d'un cert psicologisme torbador, en el qual la filla de Jack l'Esbudellador treballa de dia de medium i de nit es dedica a continuar la tradició familiar... En una divisió molt diferent, trobaríem la raresa 'Al Borde de la Locura' (Edge of Sanity, Gerard Kikoine, 1989), un dels darrers treballs d'Anthony Perkins, interpretant un Dr. Jeckyll que, experimentant amb cocaïna (?), allibera la personalitat oculta d'un tal Hyde, que també serà conegut com a Jack l'Esbudellador...
Més ficcions i suggestions... I si Sherlock Holmes hagués investigat els fets? Se'n hauria sortit el nostre Jackie? La resposta s'anomena 'Asesinato por Decreto' (Murder by Decree, 1978, Bob Clark) amb Christopher Plummer fent de Holmes i James Mason com a fidel Dr. Watson... I si H.G. Wells hagués inventat realment la màquina del temps i el nostre estimat esbudellador l'hagués robada per a visitar-nos al futur? Això és 'Los Pasajeros del Tiempo' (Time after Time, Nicholas Meyer, 1979) i Malcolm McDowell i David Warner són Wells i l'assassí misògin, respectivament... Com podeu comprovar, Jack l'Esbudellador, tot i la seva repentina desaparició i la seva impossible identificació, ha seguit viu a través del cinema i la cultura contemporània en general... Realment, incrèduls, tenia raó... Ell va encetar el segle XX i va inspirar els seus monstres...