A principis d'aquest novembre passat, vaig coincidir casualment amb César Rodríguez Merchán, responsable del Cine-Club Ateneu Maó, i vam intercanviar quatre impressions, la majoria de força calat cinematogràfic... Ell tot just acabava de tornar del Festival de Valladolid i jo ja enyorava Sitges des de feia tres setmanes... En César va tornar de la SEMINCI amb l'evident cansament postmaratonià del ritme festivaler, però amb moltes propostes per la seva particular graella cultural dels dimecres i dijous al Cine-Club... Una d'elles sobresortia una mica per sobre de la resta, en qüestions d'entusiasme cinematogràfic, of course... Es tracta de 'Blackthorn (Sin Destino)' de Mateo Gil... Casualitat o no, potser aquesta curiosa cinta desperta una mena d'exaltació a la cinefília força difícil d'ignorar... Un total d'onze nominacions als premis Goya, inclosa la de millor pel·lícula, en són bona mostra...
Vagi per davant que 'Blackthorn' (evitarem l'innecessari afegit del distribuïdor 'Sin Destino' que, descaradament, prova d'emparentar aquest film amb un mític western dels 70) és un cúmul de bones intencions artístiques... Mateo Gil, un dels guionistes més aclamats del recent cinema espanyol, particularment per ser corresponsable de tots els llibrets d'Alejandro Amenábar, sempre ha tingut una carrera com a realitzador força estranya (i curta)... El seu multipremiat curtmetratge, 'Allanamiento de Morada' (1998), li va donar l'empenta necessària per afrontar el seu primer llarg, 'Nadie Conoce a Nadie' (1999)... Sobre ell estaven depositades, entre alguns sectors de la industria cinematogràfica i dels mitjans especialitzats, les més optimistes expectatives de futur...
'Nadie Conoce a Nadie' va esdevenir un thriller sobre la virtualitat, el joc de rol i les (falses) identitats... Les referències cinematogràfiques s'entrecreuaven sense gaire originalitat però amb eficiència dramàtica; malauradament l'addicció als trucatges narratius i als capgiraments capriciosos del guió, la van condemnar a ser un estrany exercici d'estil, sotmès a l'atzarós concepte de la versemblança, i van deixar Mateo Gil com a simple promesa, un altre cop... Va donar la sensació que Gil necessitava contar una bona història amb una mirada més personal i pròpia, menys deutora del cinema nord-americà, del cinema dels altres... Quasi dotze anys van fer del guionista i realitzador canari una eterna promesa sense cristal·litzar novament...
'Blackthorn' (2011), una eclèctica coproducció entre Espanya, USA, Bolívia i França, ha sigut aquest retorn a la direcció de Mateo Gil... I a les referències clàssiques (i no tan clàssiques), en aquest cas del més genuí cinema de l'oest. De fet, podríem dir que parteix d'una agosarada variant del final del mític film, al qual he fet referència abans, 'Dos Hombres y un Destino' (Butch Cassidy and the Sundance Kid, George Roy Hill, 1969)... Aquestes dues llegendes de l'oest no haurien mort davant les tropes bolivianes, haurien fugit i Cassidy (Sam Shepard) s'hauria fet passar per ramader de cavalls a les muntanyes de Bolívia...20 anys més tard, ja major, ben acollit pels indígenes locals, especialment per Yana (Magaly Solier), i fent-se anomenar James Blackthorn, decideix fer un darrer viatge de tornada als USA, per conèixer el seu fill...Pel camí es trobarà amb un enginyer espanyol, Eduardo Apodaca (Eduardo Noriega), perseguit per robar la fortuna d'unes mines, i amb un vell conegut de l'altre costat de la llei, l'agent Pinkerton MacKinley (Stephen Rea)...
La pel·lícula reconeix diverses influències dels clàssics de sempre, però especialment es fixa en els westerns crepusculars dels anys 70, fins i tot en la seva desviació europea de l' 'spaghetti western'... Gil obliga la seva caligrafía visual a tornar-se a reinventar com a mosaic de referències, tot i que, aquesta vegada, s'esbossen línies més personals al voltant de la vellesa, les redempcions individuals, la recerca d'una llar per a restar viu o mort, la necessitat eterna d'un company d'aventures i les reivindicacions anti-colonialistes (sembla que Bolívia sempre emani aquest tipus de plantejament)... Gil, juntament amb el seu guionista Miguel Barros, sap adoptar perfectament l'estètica del western i la geografia d'una road movie fantasmagòrica , amb força intel·ligència i sentit comú del deute artístic... Les seves tasques esdevenen merescudes nominacions als Goya...
Aquest cop, Mateo Gil pot presumir d'identitat cinematogràfica, i d'una història contada amb solvència, al voltant de l'ocàs d'una clandestinitat immortal i el seu viatge (de tornada) cap a l'eternitat, que simbolitza, fantàsticament, l'oníric i quasi sobrenatural salar de Uyuni, un extraordinari desert digne del més maleït dels paisatges cinematogràfics del gènere... Hipnòtiques imatges que ens fan oblidar les fronteres entre la nostra indústria i Hollywood, i que rebutgen els efectes secundaris d'una impostura que acaba per no ser... Molts retalls fílmics, però conjuntats sota l'ombra acollidora dels grans temes (sempre inclosos en el gènere) com la llibertat, el compromís, la justícia, l'amistat i l'amor...
Insisteixo amb les bones intencions d'aquesta producció...Una cinta perfectament acabada, amb una magnífica fotografia de Juan Ruíz Anchía i una posada en escena impecable, tant en el tractament dels meravellosos espais oberts de la natura boliviana, com en el perfil psicològic dels personatges, ple de tendresa i melancolia, que simbolitza perfectament la gran actuació del Cassidy/Blackthorn, Sam Shepard, tota una reencarnació dels vells mites del western crepuscular que tant van captivar a Miguel Barros, a Mateo Gil i, per suposat, a César Rodríguez Merchán... Si voleu contagiar-vos d'aquest entusiasme cinematogràfic, ja sabeu... el 25 i 26 de gener als cinemes Ocimax de Maó a les 20.30 hores... Fins la setmana que ve, incrèduls!