L'any 1923 Ernst Jünger era saludat a Alemanya com un heroi de guerra i reconegut com a escriptor sobretot a causa del seu llibreTempestats d'aceron narra les seves increïbles experiències com a soldat a la I guerra mundial. Aquest any, una tarda d'estiu, Jünger acudirà al circ Krone i escoltarà els crits d'un jove agitador, un pintor frustrat, Adolf Hitler. Mentrestant, a finals d'aquell mateix any, uns altres crits sorgiran a Barcelona, els crits del que serà un dels més gran pintors del segle XX, els crits d'un nadó, Antoni Tàpies.
AT, un artista marcat per l'instint, per la manca de pla. Com deia en una entrevista a la revistaL'Avenç, numero 336, molt sovint entro a l'estudi sense saber ben bé que faré. Lluny de ser un demèrit, la seva afirmació posa de relleu l'impressionant bagatge cultural que havia assolit i integrat i que plasmava també en les entrevistes, en el to pausat i el seu bagatge cultural profund i ampli.
AT, un artista que malgrat haver estat infinitament generós, va tenir les seves dificultats per a ser acceptat com es mereixia. Potser ara que ja no pot demanar res se li oferirà tot. En qualsevol cas, els milers de propietaris de la seva obra ja es preocuparan de fer valer el seu llegat material.
AT, un artista, el qual, veient les seves obres em pregunto si, com Miró, el fet d'haver de crear sota el jou d'una dictadura, el haver-se decantat per l'art abstracte, va ser un avantatge. Un avantatge enorme. Sempre podia fer-se passar o podien fer-lo passar per foll, per un infant orat. I aquí entrem en el que ha estat la seva gran +creu+: entendre la seva +matèrica obra. Com si a un nen li preguntessis pel sentit de la vida. O a qualsevol de nosaltres sobre la programació necessària per fer anar el darrer software informàtic. No és necessari saber-ho tot i immediatament, però sempre està bé establir una silenciosa hipòtesi personal. Per exemple, i ara que el paper encara no parla, en l'entrevista deL'Avençli preguntaren pel fet que en les seves obres apliqui elements escatològics. Tàpies respon que cal +destapar+ allò que es vol +tapar+. Però la veritat és que llegint la sevaMemòriapersonal, jo prefereixo inclinar-me per una solució més literària: va quedar marcat per la mania de la seva àvia d'aplicar-los-hi a ell i als seus germans una lavativa si no anaven de ventre a diari. En qualsevol cas un artista mai no hauria d'explicar la seva obra. Si ho fa, com diria Drieu la Rochelle, l'únic que demostra és que és humà. I d'aquesta negativa sorgiran cascades de plors: perquè no l'entenen, perquè l'interpreten estrafolàriament i ridícula o perquè algú ha entès alguna cosa prou evident. A tall d'exemple podem recordar les seves mítiques i surrealistes entrevistes als anys seixanta amb Manuel del Arco aLa Vanguardiaon no feia més que defensar-se. El millor epíleg unes paraules de l'entrevistador.Creo en él pero no lo entiendo.
AT, un artista lluitador. En aquesta mateixa entrevista aL'Avenç, feta el 2008, amb 84 anys, deia: "A veure si demà ho puc millorar". Diuen que quan parlen els adults els nens callen. Per desgràcia Antoni Tàpies ens ha deixat. Qui parlarà ara que hem quedat sols davant la seva obra?