Patriarca de la família Von Trapp a la mítica pel·lícula de Robert Wise, Christopher Plummer va ser el més gran somriure de la 84a Edició dels Premis de l'Acadèmia de Hollywood; la seva simpàtica pregunta a la seva estatueta al Millor Actor Secundari ('Tu tan sols tens dos anys més que jo, on has estat tot aquest temps?') ja forma part de la història dels Oscars... Les llàgrimes, meravelloses i emotives llàgrimes, van ser les de la guanyadora a la Millor Actriu Secundària, Octavia Spencer... Aquesta avorridíssima i previsible cerimònia va fer bons la majoria de pronòstics i quasi no va deixar lloc a les sorpreses; escamparel·la de premis amb 'The Artist' com a guanyadora absoluta amb cinc estatuetes, i 'La Invención de Hugo', al darrera, amb el mateix nombre de guardons, però de calat força més tècnic (i per tant més secundari)...
Després de tantes nominacions sense èxit, quasi trenta anys després de 'La Decisión de Sophie' (Sophie's Choice, Alan J. Pakula, 1982), a la Meryl Streep se li va ocórrer guanyar en aquesta edició; era la gran favorita, com tantes i tantes vegades, i la seva Margaret Thatcher li ha donat el merescudíssim tercer Oscar... El premi a Jean Dujardín també és just, tot i que George Clooney havia creat un personatge més ric, profund i carregat de dramatisme a 'Los Descendientes' d'Alexander Payne (Oscar al Millor Guió Adaptat)... Per acabar amb el repàs, insisteixo: l'Oscar al Millor Guió Original a Woody Allen encara fa més patètica la decisió de nominar-lo als Goyas, tot i ser un llibret en anglès, per a no premiar-lo... Em sap greu, però ho interpreto com un absurd acte per a tancar files amb la nostra cinematografia, un cop de puny a la taula del patriotisme fílmic, només comparable al darrerament tan cacarejat xovinisme veí, polèmiques esportives a part... Amb el triomf de 'The Artist' al cim hollywoodenc per excel·lència, la reflexió està servida...
Perquè per molt que li costi reconèixer-ho, Hollywood està, ara mateix, una mica més perdut que mai. El seu rellotge intern no funciona i està sotmès a una reconversió de la qual desconeix el desenllaç... De fet, el gran secret de 'The Artist' no és el seu simulacre de retornament al passat, sinó la subtil manera, simple i optimista, de posar a l'espectador dins l'inexorable camí sense tornada del present... El film de Michel Hazanavicius parla d'una cosa que ens afecta a tots, que a tu, incrèdul, a mi i a tothom ens martiritza cada dia, i que no és una altra que la d'enfrontar-se a un món en el qual la tecnologia canvia massa i massa deveres... Hazanavicius ho va patir des de bon principi...
Les portes es tancaven amb cortesia, però contundentment... Una pel·lícula muda i en blanc i negre? Avui? Ni tan sols el propi director ho veia del tot clar; de fet, la dificultat era creure's ell mateix que aquella pel·lícula, somiada durant tant temps, era possible, mereixia la pena i que hi hauria públic que pagués una valuosa entrada per a veure-la... Immersos dins el monumental retorn del 3D dels darrers anys, aquesta empresa constituïa la més agosarada de les aventures; Hazanavicius es va passar prop de deu anys recollint negatives i rialles per les productores de mitja Europa, però finalment la història de triomf i ocàs de George Valentín (Jean Dujardín), el més gran actor mut del Hollywood daurat del 1927, va trobar qui la portés a terme... Incapaç de fer front a l'arribada del sonor, Valentín coneix una jove extra, Peppy Miller (Bérénice Béjo), que sí coneixerà l'èxit amb el temps i tornarà a ajudar al seu estimat pigmalió a ressorgir de les cendres del oblit... Un puríssim exercici de resurrecció cinematogràfica, de la mà del valent productor Thomas Langmann...
Nostàlgia sense dissimulacions, així com a saludable pastitx postmodern... 'The Artist' no amaga, en cap moment, el seu caràcter de simple divertiment cinèfil, simulacre total de les maneres i les formes de fer i entendre el cinema de l'era silent, agafant una narració meta cinematogràfica del estil de vida interior en els grans estudis del vell Hollywood... Més enllà del seu virtuosisme tècnic, de la tremebunda mimesi interpretativa i del perfecte aprofitament dels recursos del cinema mut, la pel·lícula esdevé un valuosíssim relat en torn a la pujada i caiguda dels ídols; aquesta és la història d'un món idíl·lic, còmode, fastuós i submergit en l'excés que, d'un dia per l'altre, es troba inesperadament amb un canvi d'ordre total i acaba completament desintegrat, preguntant-se encara com ha pogut succeir... A qui no li sona?
Probablement la clau de l'èxit de 'The Artist' sigui la seva condició (esgarrifosament optimista) de metàfora silenciosa del nostre present... També ha tingut la virtut de plasmar i adequar un tipus de cinema pràcticament extingit a la segona dècada del segle XXI i posar-lo a l'alçada de les expectatives, deformades per l'excés i la estrambòtica virgueria, de les produccions actuals... Però la seva completa predisposició revisionista pot donar la sensació d'acabar diluint-se en una mena de deliri d'imitació; tanta nostàlgia cinematogràfica, irremeiablement, acaba suant una mica d'impostura... No hi ha artifici sense trampa... Potser l'allargadíssima ombra de Harvey Weinstein, distribuïdor del film als USA, també tindrà alguna cosa que veure...
Pel que sigui, finalment l'esperit revivalista de 'The Artist' va contagiar als membres de l'Acadèmia de Hollywood, tot i no ser una obra mestre (ni tan sols és una pel·lícula rodona), i va triomfar a la gala de la setmana passada amb els seus cinc Oscars... La cinta de Michel Hazanavicius és una pel·lícula amb una coartada artística sense precedents que, més per activa que per passiva, ha fet de la malenconia més radical, una crònica dolça d'un canvi present... "Mesclòrum" d'optimisme i enyorança davant una imminent revolució? Potser... Una diversió evocadora i silenciosa que ens acaba parlant de la nostra pròpia actualitat? Segur... Fins la setmana que ve, incrèduls!