Super-crisi. No hi ha un duro. No hi ha feina. No hi ha futur. Les coses pinten malament i no sembla que s'hagin d'aclarir. Haurem d'emigrar a cercar-mos la vida a algun país nòrdic. A més fa fred, plou, i els dies són grisos i foscos. I els caps de setmana no hi ha concerts guapos per anar a rocanrolejar. Et cobren un "pastón" per una copa, i mai et menges ni una rosca. I aquella persona especial mai, mai, creua mirades amb tu. Tornes a casa i intentes penjar alguna patètica frase al Facebook, però l' ADSL falla (pel mal temps) i ni tant sols pots compartir la teva miserabilitat. Així que acabes plorant abraçat a la tassa del vàter un dissabte vespre, sense saber com sortiràs d'aquest infern, sense pasta, sense futur i sense cap relació que valgui la pena.
Ueeeeep! "tranqui" amic! Fes el favor de no posar-te tangrungei no deixis que aquest mal rollo generalitzat t'afecti massa. Sí, les coses estan fotudes, però com va dir Paul Stanley (o, millor dit, Russ Ballard, autor del tema) "God Gave Rock'n Roll To You", així que no desesperis, i posa't a rocanrolejar. I el teu vell amic de cognom rar t'ajudarà recomanant-te un parell de discos per moure l'esquelet i oblidar per una estona tot aquest "marrón" que tenim damunt.
El grup "bonrollista" per excel·lència, Van Halen, torna aquest 2012 amb un nou disc i una nova gira que pressumiblement no passarà per cap lloc proper as Migjorn, però què hi farem. El disc es titula "A Different Kind Of Truth" i és una punyetera bomba,brothers and sisters! Des de l'inicial "Tattoo" (amb l'impagable frase inicial "I've got Elvis on my elbow, when I flex, Elvis talks") fins a l'últim tema "Beats Workin", aquí tenim 13 temes molt redons, amb poca palla, i amb una duresa que pocs recordàvem a la banda californiana. Recuperant temes antic que tenien a mig fer des dels setanta, amb la dosi justa de teclats i amb títols impagables com "Honeybabysweetiedoll", David Lee Roth i els seus ens han sorprès a tots. Si un tema com "Stay Frosty" no t'aixeca de la cadira, és que tu no tens sang a les venes, tu tens orxata, amic.
És cert que aquesta reunió està una mica manca sense en Michael Anthony, baixista original, però pel que s' ha pogut veure a "cutre-vídeos" de YouTube, en directe açò funciona a la perfecció, i si curiosejau trobareu una divertida auto-entrevista a la banda, i una actuació en acústic on claven el seu clàssic "Panama". I sobretot aquest disc que, a pesar del que surt a un recentCulturàlia, a jo (i a uns quants com jo) ens ha sorprès molt gratament, la veritat és que bastava amb un disc-excusa per fer gira (tipus "Sonic Boom" de Kiss, un disc que al començament feia molta gràcia però que amb el temps va perdent), però la veritat és que les nostres expectatives han quedat superadíssimes.
"Uh, ja està en Pedro amb un altre grup d' aquests de senyors de seixanta-i-pico aparentant tenir-ne vint-i-dos", estaran dient els meus lectors més "modernikis" (hi ha lectors "modernikis"?). Doncs us posau un poc tranquils, que tenc una alternativa per vosaltres: ni més ni menys que el grup de moda (o era el grup de moda el mes passat, que últimament les coses passen tan ràpidament...), The Black Keys. El seu nou disc es diu "El Camino", i només fa falta donar una ullada al seu nou videoclip-fenomen de YouTube per veure que la cosa va de ritmes ballables i bones vibracions. El tema es diu "Lonely Boy", i com la resta del disc, és perfecte pel "bailoteo" de dissabte vespre, per anar a "currar" amb alegria, o simplement per ferair guitara casa. Un grup que no inventa res, però que dóna una mica d' aire fresc al vell soul i rythm'n blues. També és molt recomanable l' anterior "Brothers", així com els seus divertits videoclips.
Res amics i amigues, esper haver ajudat a millorar un poc els ànims, que falta fa!