Alejandro Martín Torrado (Madrid, 1976) és el guanyador del XLI Premi Sant Bartomeu de Pintura, amb el quadre titulat «20:20». Així es va donar a conèixer ahir fosquet, durant l'acte d'inauguració de l'exposició que es pot veure al Centre Sociocultural. Es dona el cas que l'artista ha guanyat just fa unes setmanes el premi Ciutat d'Alaior de Pintura.
L'esdeveniment organitzat per l'Ajuntament de Ferreries va comptar amb totes les mesures sanitàries. És per açò que es va fer un petit acte al carrer, a les portes del centre, i després, a poc a poc i de quinze en quinze, el públic va poder accedir al recinte per contemplar les obres que han participat al certamen. Quant al premi, el recollí la mare del guanyador, María Isabel Torrado, per trobar-se l'artista fora de Menorca.
Enguany s'han presentat 24 quadres de disset artistes (tres de fora de l'Illa), els quals han estat valorats pel jurat integrat per la regidora de Cultura, Maria Pons, els artistes Francesc Febrer, Núria Marquès i Pere Al·lès, i la tècnica superior de Cultura, Neus Sintes.
El jurat va fer una primera selecció de sis quadres, tres dels quals foren escollits com a finalistes. Van ser «Sense títol» de Josep Plaja i «20:20» i «20.45» d'Alejandro Martín. Finalment l'obra premiada ha estat la primera de l'artista resident as Castell, de la qual el tribunal ha valorat que la proposta del pintor fa una aproximació contemporània a la realitat per la temàtica escollida, emprant una «tècnica variada i aprofundida». L'obra evidencia, segons es descriu a l'acta, «la investigació en la tècnica, així com la innovació i el risc pictòrics».
El quadre guanyador descriu una escena quotidiana d'una sèrie de personatges en un bar, amb una «composició de l'espai molt interessant» i un «joc que realitza l'autor amb els colors», destacant «l'ús de colors fluorescents plasmats mitjançant l'ús de l'sprai en la tela sembla també molt remarcable». Així mateix el jurat destaca la narrativa de l'escena. «El quadre ens conta una història, concretament translluïda en el llenguatge corporal dels personatges» i amb un «joc de mirades» que fa que «qui contempla el quadre endevini la relació entre els personatges encara que no es comuniquin entre ells».