«Codolada: Composició poètica de to popular en què es combinen alternadament els versos de vuit síl·labes, rimant amb versos de quatre o cinc síl·labes, i antigament també rimaven versos de set amb versos de tres síl·labes.» Així defineix el Diccionari Alcover-Moll aquest subgènere poètic que des de fa tres anys s'ha proposat recuperar l'Associació de Vesins s'Enclusa, de Ferreries, amb la convocatòria d'un concurs de codolades. Una iniciativa que està tenint molt bona acceptació, fet que demostra l'interès social per no perdre tradicions populars.
L'exemple dels glosadors, que els darrers anys han aconseguit revitalitzar de forma molt destacada l'afició al vers improvisat, és l'estímul que ha empès als membres de Cas Vesins a impulsar aquest concurs. Entre les dues primeres edicions s'han presentat una vintena de textos. «Estem molt contents, la gent ha respost molt bé i a Ferreries tothom està encantat, a la gent li agrada recuperar coses com aquestes», diu el president de l'associació, Tomeu Al·lès, tot explicant l'èxit de l'acte de lliurament de premis, el dia de Sant Antoni, en la sobretaula del tradicional concurs de paelles. Una edició que enguany serà diferent, per la pandèmia, però que igualment manté el suport del teixit comercial, que col·labora per oferir un premi de 500 euros a la codolada guanyadora. Els interessats poden presentar els seus textos fins al 15 de desembre.
Etimologia
De l'origen del nom «codolada» n'han parlat molts. Costa i Llobera ho relaciona amb la «nova rimada» del provençal, i Borja Moll, en la línia de Milà i Fontanals, també apunta a aquesta tradició. Així, «‘codolada' deu venir del provençal ‘caudada' o ‘capcaudada', nom que s'aplicava a l'estrofa en què el primer vers rima amb el darrer de la precedent, i el darrer vers rima amb el primer de l'estrofa següent». Ho apunta d'aquesta manera el filòleg Joan F. López Casasnovas en un treball on parla d'aquest element de la poesia popular, on recull també el parer de Francesc Camps i Mercadal, qui ja va parlar al «Folklore menorquín. De la pagesia», sobre l'etimologia de «codolada». Llavors, Francesc d'Albranca ja es referia a «una suma de bassetjades, de pedrades engegades contra un blanc determinat». És així que es pot entendre el caràcter feridor i de sàtira que pot tenir la codolada, que igualment poden ser narratives.
A diferència de la glosa, que és improvisada i d'extensió més curta, la codolada és llarga —fàcilment entre 60 o 80 versos (mots)— i s'escriu per, després, memoritzar-la i esser recitada oralment. I poden ser de caràcter humorístic, irònic, sarcàstic i fins i tot surrealistes o «desbaratades».