Porta a Menorca el disc 25 en solitari de la seva carrera, on versiona grans temes de la chanson francesa i n'hi inclou de propis, amb la força característica, que la convertí en emblema musical de la cançó catalana i la resistència de finals dels 70. Temes com «Sota el cel de París» o els grans clàssics d'Édith Piaf, a més dels propis, on hi trobam una Marina Rossell (68) igual de compromesa; amb la saviesa de la simplicitat i del que és important. «300 crits», on aboca tota mena de sentiments, i que és, com ella ha dit, un disc que explica tots els altres. Aquest dissabte, a les 20.30 hores, la seva veu pujarà a l'escenari del Teatre des Born. La precedirà l'actuació d'Eric Fraj, cantant occità que celebra els 50 anys als escenaris.
Torna amb bon record a Menorca?
—Amb molt bon record, per tota la poesia de l'Illa i la literatura que evoca, per exemple, aquesta herència d'Albert Camus. Per mi, Menorca és un lloc especial i té una gran fascinació. Al Teatre des Born no hi he cantat mai i em fa molta il·lusió.
Cal recuperar la resistència?
—Esteim en un moment de resistència, vivint una sèrie de coses que mai havíem pensat que viuríem, com ara aquesta guerra a Europa. A «300 crits», la cançó que dona títol al disc, hi ha cert paral.lelisme amb la situació actual, tot i que és una cançó que vaig escriure sense saber el que vindria. La lletra diu: «crits d'orient, crits d'occidents, crits de perdó, crits d'esperar...».
També canta en un tema propi «Tutto andrà bene» (tot anirà bé).
—És una cançó feta durant la pandèmia, que va sorgir mirant una televisió italiana. Vaig veure com un nen, per un balcó, li deia a un altre: «Tutto andrà bene». Aquesta imatge de la innocència va ser molt inspiradora.
I per què 300 crits?
—Té una llarga història... Procedeix d'una novel·la de James Joyce on surt el canvi de segle, amb molts crits al carrer, que em va evocar tota una narrativa i sentiments.
També hi ha molts sentiments darrere els clàssics de la chanson?
—Ha sigut un gran repte fer les adaptacions, perquè són cançons que tenen molta força per si mateixes i ja versionades, fins a l'infinit. He mirat d'aportar senzillesa, buscar coses atmosfèriques, amb la veu, i posar l'emoció que jo sento amb aquests temes, amb les frases meravelloses del Non, je ne regrette rien; «ho he pagat, ho he oblidat, tant me fa el que hagi estat...».
Són paraules que fa seves les d'Édith Piaf?
—«No, no em penedeixo de res»... Aquest empoderament de la Piaf dels anys 40 era insòlit a l'època per una dona, i és magnífic.
Música que commou, especialment, una generació.
—Precisament, el que més m'importa d'un concert és l'emoció i poder arribar a commoure.
Després de 25 discs encara hi ha la força.
—Potser per desesperança, en part, del poc que queda; ja no faré 25 discs més! Sense buscar-ho, sento que hi ha una sensació de síntesis. Ho faig amb cançons que són curtes, com «Morir d'un llamp», que busca l'essència del que vull explicar.
Hi col·laboren altres músics.
—En aquesta cançó, hi ha la col·laboració de tres generacions, la meva, i la dels músics Ferran Palau i Maria Hein, mallorquina de 19 anys. I vindré acompanyada del piano de Xavier Lloses.
És important l'intercanvi intergeneracional?
—És imprescindible fer girar la roda de les coses. «Conèixer és fer-se càrrec», deia Jaume Balmes. Hi ha la responsabilitat de continuar aprenent i també de traspassar coneixement, igual que han fet amb mi, col·laborant amb altres generacions.
El públic menorquí li demanarà segurament clàssics, com «La gavina».
—Cantaré les cançons noves i també les de la resistència. I també hi haurà Georges Moustaki, amb les cançons clàssiques que he fet versionades amb vida seva, com «Ma Liberté». Intentaré cantar com si fos la penúltima vegada.