Sembla una cosa excepcional aquí la música de ranxeres, per açò, l'acollida al Teatre Principal de Maó, dijous passat, «va ser una cosa inesperada», afirma Joana Pons. Menorca demostrava una grandíssima afició a aquest gènere musical. De fet, Joana Pons ja deia des de feia temps als seus companys de formació, Javier Camps i Toni Sintes, que en volia fer un disc. 17 ranxeres seleccionades per tots tres i que formen part del nostre passat musical; primer, perquè molts menorquins van emigrar i van portar aquestes cançons, i segon, perquè s'escoltaven a la ràdio d'anys enrere. Una especialment li toca de prop a ella, «La del rebozo blanco», sobre les penes que portem dintre. Joana Pons va perdre un fill fa 20 anys. «En aquell moment, em vaig aferrar a la música, diu Joana Pons, com si fos una medicina, un manà». Mai millor dit, si tenim en compte l'origen de la paraula. Potser és per això que va ser especialment emocionant aquesta interpretació.
El seu concert de dijous va ser especial també pels músics que l'acompanyaven. Juntament amb la guitarra i requint de Toni Sintes i Xavier Camps, respectivament, hi havia el contrabaix de Josep Mercadal, les trompetes de Josep Lluís Pons i Ague Sales, els violins de Josep Mascaró, Oriol Palu i Borja Mascaró i arranjaments musicals de Ricard Ramisa.
Ranxeres conegudes com «La cigarra», que parla de morir cantant, amb la força interpretativa coneguda de Joana Pons i Ses Guitarres, i la companyia de la cantant Juana Melià i del baríton Simón Orfila, amb «Ándele» i «Volver, volver». El públic ho va gaudir, i aquest sentiment era el que inundava el pati de butaques. Joana Pons dur 33 anys d'escenaris i aquest és el seu 12è disc.