Clara del Ruste (Barcelona, 1962) presenta a Menorca el seu espectacle de teatre, amb música clàssica i clown. «ClaraEva» és un monòleg escrit i interpretat per aquesta actriu catalana, amb una llarga experiència escènica a companyies com Dagoll-Dagom, Joglars i Comediants, i que tindrà com escenari, diumenge, l'Auditori de Ferreries. Hi surt amb nas de pallassa, com a sinònim de proximitat, i través d'aquest registre parla de la força de les dones, des de la primera, aquesta Eva que dona mig títol a l'espectacle, fins a les Clares destacades al llarg de la història. I on té pes la seva pròpia experiència com actriu, com artista plàstica, dibuixant a l'oli, i com a música, interpretant amb el violoncel. 70 minuts de teatre concebuts per parlar i donar veu a la creativitat femenina.
Vostè diu que la força d'Eva està present, en certa manera, en totes les dones.
—Hi ha un llibre de l'escriptor Mark Twain, «Diario de Adán y Eva», que em va marcar molt en el seu moment. Aquesta obra és un homenatge a aquest treball, on surt aquesta primera dona, descrita amb gran tendresa. Una Eva creativa, que està present en la majoria de les dones, una font de la qual jo mateixa he begut, perquè tenc una gran debilitat per la història de l'origen. Hi és en jo mateixa, si em miro en la meva faceta artística i de dibuixant des de fa uns anys.
I en diferents Clares destacades al llarg de la història?
—Clares del món de la Cultura i la Ciència, com la Clara Shumann, la Clara Campoamor o la Clara Eimar. La filla de Mark Twain, música, també es deia Clara, Clara Clements, perquè Twain era el pseudònim de l'escriptor.
Per què li va bé parlar en clau de clown?
—Per la discreció, proximitat i tendresa que permet el clown, amb una comunicació més directa, que possibilita parlar des de la senzillesa, amb la frescor i l'humor innats en el personatge del pallasso. És un registre que jo he emprat en diferents moments de la meva carrera. Posar-se el nas de pallassa permet experimentar una espurna de felicitat; la del clown que tots portem a dintre, amb un punt d'ingenuïtat.
I ha comptat amb la codirecció del còmic i pallasso Jango Edwards.
—La primera vegada que el vaig veure jo tenia 20 anys i vaig quedar impactada. ¿I qui m'havia de dir que el tindria davant, llegint la meva obra i venint als assajos? He tingut aquest privilegi.
També hi ha música clàssica a l'espectacle?
—Wagner, Ravel, Beethoven, Strauss, Fauré, Cant Gregorià, Verdi o el pròleg de «Tristany i Isolda». És el repertori que conec i el que he fet servir com a professora del cos per músics i cantats, com a cantat d'òpera al cor del Liceu de Barcelona o a l'orquestra de cambra on actualment toco el violoncel. Es diu Orquestra Diletant de Catalunya, un nom que significa els amants de l'art, i amb el qual m'identifico, perquè ve a dir: «practica el que bonament puguis i et vengui de gust». Ser artista és una forma d'estar al món, tal com va dir el pintor Josep Serra Llimona, que sempre he admirat.
Aquest espectacle s'ha duit ja a diferents llocs?
—El vaig escriure durant el confinament, i he estat de gira per Catalunya, a Barcelona, a la Casa dels Contes, i al Festival Internacional de Pallassos d'Andorra. I s'ha representat també al Centre Penitenciari Brians. Portar-lo a Menorca, i l'Auditori de Ferreries, em fa molta il·lusió.
Hi ha un vincle molt fort amb Menorca?
—Hi vinc des dels 11 anys, amb els meus pares, que estiuejaven a Fornells. Sempre m'ha agradat estar vinculada a Menorca i al seu món cultural. Estic fent ara aquí la dramatúrgia de «Barba-Rossa», de l'escriptor Joan Pons.
I a altres obres de teatre?
—L'octubre estrenem a Manresa «Dones bruixa», amb l'actriu Anabel Totusaus i música en directe. Un espectacle còmic on fins i tot surt el que nosaltres diem en clau d'humor que és l'esperit de la Mary Santpere.