El grup folklòric es Rebost va néixer l’any 1991, recollint l’herència de l’antic grup folklòric de Maó, a iniciativa d’un component que va presentar la sol·licitud per poder participar a l’Expo de Sevilla. Avui, està format per una trentena de membres que mantenen l’essència de respecte i estima a la nostra tradició. Persones de diferents edats que tenen com a referents a Loli Aznar, Pito Costa, Joan Villalonga o Rafel Llufriu; presidits des del juny de l’any passat per Bep Salort, i en substitució de Marcel·lí Villalonga, que va ocupar aquest càrrec des de 2014.
L’activitat del grup, que pertany a la Federació Menorquina de Grups Folklòrics, passa, entre d’altres per fer intercanvis culturals arreu, els darrers dels quals han estat a Burjassot (València) i a Porreres (Mallorca) aquest estiu, a més de participar de forma assídua en cites clàssiques del poble com la romeria a l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia, que des de fa molts anys coorganitzen, amb el suport de l’Ajuntament, amb el Grup de Cavallers de Maó. Els fosquets d’estiu, cada dijous, són populars, per altra banda, les ballades que fan a la Plaça des Claustre. Aquí és on mostren públicament la fidelitat a la tradició, amb les particularitats maoneses del ball popular menorquí.
Es Rebost estava molt vinculat als inicis amb l’Orfeó, tant en la part musical com en la part de cant. 14 músics avui en formen part, entre sonadors i cantants. La resta són balladors, la majoria, dones, si bé hi ha quatre joves que també gaudeixen fent els passos: l’expresident, Marcel·lí Villalonga, Armando Coll, Joan González i Joan Villalonga. Fan fandango, que és el gènere més arrelat a Menorca. I quatre jotes, ball que a Maó es fa diferent i «és més alegre, en certa manera», expliquen, perquè «és una jota molt botada». També fan boleros, el de «Sant Climent» i «Ses boleres», que és dels pocs que es conserven. Com a particularitat també tenen «Ses bullangueres», una jota que es feia antigament en acabar la feina de les porquejades, amb lletres picants, per riure, més lliure, perquè no era un ball a la plaça amb clergat i noblesa, com els «lanceros», de palau, sinó en un ambient distès, entre famílies al lloc, i sense instrumentació, només fent percussió.
Es manté amb un nucli fort de tres famílies, descendència i persones properes que també en formen part. Però aquesta ‘família’ va creixent, de tal forma, que aquesta temporada, als cursos de formació, que comencen ara, a l’octubre, faran, per primera vegada després de molts anys, un grup de ball d’iniciació per a fillets i filletes a partir de sis anys, a més del que tenen d’adults. Les classes i els assajos es fan al local de propietat municipal del carrer de Sant Josep, on guarden indumentària i tots els records de la seva història i memòria.
Marisa Pons és una de les més veteranes des Rebost, si bé no és la persona més gran del grup. Ella està vinculada al grup des dels 16 anys. El més gran és Joan Villalonga, sonador de llaüt, de 69 anys. Amb el planter de persones joves amb el qual compten, la continuïtat avui sembla que està assegurada. Un exemple és Auba, la filla de Marisa, que té dos anys i mig i ja gaudeix de l’ambient de festa de les trobades. N’hi ha un altre de futur membre en potència: Roc, de 16 dies, que va fer acte de presència amb el seu pare, Marcel·li Villalonga, en el transcurs d’aquesta entrevista amb alguns membres del grup. Tots ells hi participen amb alegria i amb la consciència de la importància que té mantenir viu aquest llegat i poder traspassar-lo.
La indumentària clàssica
Pons explica com en el seu moment es Rebost va fer tota una feina de recerca, a partir de pintures menorquines, sobretot del segle XVIII, per reproduir la indumentària típica. Hi ha el vestit de pagesa de feina, amb camisa, culot i una falda de color fosc, «per tal que la sunya no es veiés», precisa, i que incorpora diferents davantals, un d’ells, el d’anar a missa. Un vestit en contrast amb el de pagesa de mudar, que encara que també es dur amb espardenyes, té gipó (o cosset) amb mànigues, està fet amb roba brodada, té davantal blanc i una cinta el·laborada per a les trunyelles, que aconseguien llargària i volum afegint al pentinat cabell de cavall.
El vestit de senyora és de tela de qualitat, amb gipó brodat i calcetí calat, que complementa una sabata de pell amb sivella. El d’home de pagès és un conjunt de pana i bombatxo de tradició àrab, ample, còmode per fer feina, expliquen. Peces que bé podrien ser de museu i que diuen molt de la fidelitat a la nostra tradició d’aquest grup folklòric.