Annabel Villalonga Sintes (Maó, 1983) tenia 9 anys quan va començar a tocar la guitarra, amb els seus pares, al grup folklòric Es Rebost. Amb estudis de guitarra clàssica al Conservatori de Menorca i el títol de guitarra moderna al Liceu de Barcelona, des de fa un temps és des d'aquí on fa les composicions. Totes tenen l'aire menorquí, encara que les fusioni amb altres tipus de música. Ha fet d'acompanyant a grups com S'Albaida, Es Jardí de Morbònia o Cala Joia, però el passat 22 va fer «Una passa envant», literalment, a l'escenari de l'Orfeó Maonès. Aquí va ser cap de cartell amb temes propis; amb el contrabaix Manuel Álvarez, el percussionista Moisès Pelegrí, Àngel Orfila al llaüt i la guitarra, i les veus d'Auba Villalonga i Joan Carles Villalonga. «Si mames coses de molt petita, et surt de forma natural fer cançons».
La defineix la versatilitat.
—Aquest cap de setmana he estat a Mallorca amb Cris Juanico i l'Orquestra Simfònica de Balears, fent de corista, i a un glosat entre illes. Sempre dic que soc un poc mercenària (somriu), perquè viure de la música a Menorca implica estar amb moltes coses. Per fer-se una idea, en una setmana he fet cinc repertoris diferents, que representen 80 temes de memòria. La sort és que m'agrada.
A més de la improvisació amb la glosa.
—Ho hem fet amb la tonada de «Ses porgueres» i amb melodies de romanços de Mallorca i Menorca. La lletra no la sabíem, però la música la tenim clara.
Dur el folklore molt endins?
—Totes les meves composicions, o els arranjaments que faig, beuen dels diferents estils que he tocat i he estudiat, clàssic, modern o jazz, però tenen sempre aquest punt folk i de menorquinitat, que crec que és el que em representa. I també a l'inversa: la meva música folk té pinzellades dels altres estils.
La clau de sol tatuada al braó és explícita.
—La música forma part de jo, i hi ha part de jo amb la música que faig. Aquest tatuatge està com a molt amagat, però, casualment, només es veu quan toc.
I la guitarra és gairebé un apèndix?
—No vaig enlloc sense la meva guitarra, ni ella sense jo (riu); tenim una complicitat molt bona. Jo era molt petita i ja deia que volia ser músic. Quan son la guitarra, em perd entre els acords, i és aquí on em trob a jo mateixa, i ho dic així a una cançó. No podria viure sense la guitarra i sense la música.
Què significa ara «Una passa envant», només de temes seus?
—Ha estat un repte posar-me davant, a l'escenari. Quan vaig començar, amb la meva família i amb dues més, amb els meus padrins, amb qui anàvem a concerts i sortides folklòriques, jo no arribava ni a les cordes, i em van donar un guitarró. Tota la vida he fet d'acompanyant, i és un paper que m'agrada. Però ara em feia il·lusió mostrar les meves passes. En aquest concert hi va haver també una primera part de guitarra jo tota sola.
Com va anar?
—Vàrem fer temes de cada grup que ha estat important amb la meva vida, i després de nous, com «Barquejar» o «Tu». Diverses persones m'han dit que els hi va agradar molt, que van sortir plorant. Jo tenia ganes d'açò, de remoure sentiments.
La família hi estava implicada.
—Al concert, hi havia amb les veus la meva neboda, Annabel Villalonga, i el meu germà Joan Carles, amb qui he compartit música tota la vida, cantant a S'Albaida i a Figues d'un altre paner. Som tres germans, i tots tres estàvem implicats en aquest concert, m'estalonaven, d'una manera o altra. Vàrem fer un tema dedicat a mon pare, i va ser molt emocionant.
Hi ha un compromís amb la cultura popular?
—Si no les feim noltros aquestes cançons, que som qui les hem creades, qui les farà? Si no ens ho estimam noltros, que som qui ho hem viscut, qui ho ha de fer? De vegades, sembla que els menorquins tenim l'autoestima baixa amb la nostra música, com si fos dolenta. I no hi ha suport institucional o polític tampoc. Perquè es paguen bé grups de fora, d'altres estils, com el jazz, però sembla que la música folk ha de sortir gratis. I també hi ha una deixadesa, com dic, per part de músics, a qui els hi sembla que tocar aquest tipus de música és rebaixar-se.
Se l'estima molt?
—És preciosa, i ben feta, crec que és espectacular. Record un viatge als Estats Units, mostrant allà una jota nostra als americans, i com varen bavar, tant amb la melodia com amb el pas que tenim, que és ben diferent. Jo, que he tocat molts estils de música, pens de veritat que ens ho hem d'estimar.
I el mateix li passa amb la glosa?
—Tradicionalment, sempre havia estat una cosa d'homes, i costa implicar a les dones. Actualment, som cinc glosadores aquí, comparat, però, amb els 20 homes que hi ha. Amb la música, en general, hi ha aquesta manca de paritat. Hi pens molt amb açò, i crec que moltes vegades som les dones les que tenim dubtes de noltros mateixes.