Andalusa de naixement, catalana d'adopció i menorquina de residència des de fa dos anys, tot i que hi té casa des de fa disset anys, Antonia Serrano Canales (Baños de la Encina, Jaén, 1943) acaba de publicar el seu sisè llibre que és també la seva quarta novel·la, «Rita», que serà presentada el pròxim dimecres dia 9, a les 18 hores, a la pèrgola de l'Associació de Persones Grans del Camí des Castell, a Maó. La seva trajectòria literària, que va començar quan tenia setanta anys, es va inaugurar amb «El hombre del parque» (2013), al que van continuar «La herencia» (2015), «La hija de la criada» i «El color de mi cristal» (2017) i «Accidentado viaje a Mauí» (2019).
Quins records té de la seva infància?
—Vaig néixer a Jaén i la meva infància va ser molt bona, la meva germana i jo ens vam criar en un cortijo, teníem molta llibertat, la natura, els animals. El meu pare era una persona molt culta, no podíem anar al col·legi, però ens va ensenyar a escriure i llegir.
I de Jaén a Barcelona.
—Quan jo tenia 10 anys la meva família es va traslladar a Barcelona, ciutat en què vaig fer els estudis d'art, també vaig conèixer el que seria el meu marit, que era català. De Barcelona tenc una experiència molt agradable, els catalans són gent molt acollidora i mai m'he sentit una estranya, jo em sent catalana d'adopció.
I com apareix Menorca en la seva vida?
—El 2005 vivíem a Cerdanyola, al costat de la Universitat Autònoma, teníem una casa molt gran, el meu marit va començar a tenir dificultats de mobilitat, les filles vivien cada una a casa seva i vam vendre la nostra. Volíem comprar una segona residència, vam anar a viure a Terrassa perquè la filla gran vivia allà. La meva filla va dir que la compréssim a Menorca, perquè li agradava l'Illa. Vam venir a veure l'Illa i ens va enamorar d'ella, el 2005 vam comprar la casa de Binibèquer, veníem esporàdicament, de vacances.
I ara hi viu de forma permanent, no?
—Des de fa un parell d'anys estic vivint a Menorca, concretament a Maó, em va millor que a Binibèquer, en què viu la meva filla, perquè estic més independent, soc més autònoma per anar amunt i avall, ho tenc tot més a prop, puc anar a peu per tot arreu.
Des de quan li agrada escriure?
—L'afició d'escriure l'he tinguda sempre, perquè m'agrada molt llegir i escriure, però quan era més jove no podia, havia de treballar, de casada havia d'atendre la família, entre altres coses. Jo he estat una escriptora tardana, la meva primera novel·la, «El hombre del parque» la vaig escriure amb 70 anys.
L'escriptura li ha permès alliberar-se.
—El meu home estava molt malament de salut i jo havia de cuidar-lo, era com si fos una presó domiciliària. Havíem tingut una vida en què havíem viatjat molt i de cop i volta em vaig veure que no podia anar enlloc, perquè el meu marit em necessitava. Quan vaig poder escriure va ser molt terapèutic, molt bo, vaig poder desenvolupar el que a mi m'agradava i em va ajudar molt amb la malaltia del meu home.
Com va sorgir la seva primera novel·la, «El hombre del parque»?
—La meva primera novel·la té diverses lectures, és la història d'un home que per un encanteri no mor i transcorre durant 200 anys. Què passa? Que la gent gran com jo s'identifica amb moltes coses de l'època. La gent jove diu, com podien viure d'aquella manera, sense llum elèctrica, sense mòbil? Clar, jo m'havia criat en un cortijo, allà no teníem de res. I després l'altra lectura és que tots volem viure molts d'anys, i s'ha de pagar el preu perquè si vius molts anys has de veure morir tota la gent que estimes, pares, germans, marit, fills, etc. Jo crec que és molt interessant aquesta novel·la.
I ara «Rita», de què tracta aquesta novel·la?
—D'una família amb fills en què els dos grans, fill i filla, s'enamoren i han de separar-se per no cometre incest, però en realitat no són germans de pare i mare, ells s'ho creuen. Tot i així, el final de la història és feliç. Està ambientada en el Priorat, en el món del vi, de les vinyes, perquè nosaltres havíem tingut uns anys una finca a Falset, a Tarragona. També descric la immigració que va haver-hi els anys cinquanta i seixanta, molta gent d'Andalusia va anar a Catalunya a fer feina, com la meva família.
Té algun projecte?
—Estic preparant la biografia de la meva àvia materna, els records que jo tenc d'ella durant la meva infància, surt jo i la meva família, però només fins que jo tenia 22 anys, que és quan ella va morir.