El doctor en Filologia Hispànica i professor de Literatura Carlos Femenías Ferrà (Maó, 1985) és l'autor d'«A propósito de Ferlosio», un assaig d'interpretació cultural, editat per Alianza Editorial, en el qual al llarg de 334 pàgines analitza la trajectòria vital i literària d'un escriptor que als anys cinquanta del passat segle XX va encetar una nova època en la narrativa espanyola.
¿Per què un llibre sobre l'escriptor Rafael Sánchez Ferlosio?
—Deu fer setze anys que el vaig començar a llegir i em va interessar molt, em va cridar l'atenció molt poderosament i vaig començar a llegir la seva obra. Han estat molts anys de meditar sobre ell.
Què és el que li va cridar tant l'atenció?
—Que jo era incapaç de situar-lo, era una veu que m'impressionava, però em faltaven elements d'interpretació com per poder explicar d'on havia sortit un escriptor així. Aquest és un dels desencadenants del llibre.
Quin ha estat el procés per fer el perfil de Ferlosio?
—Per arribar a entendre d'on venia o com s'havia format aquella veu, per açò el subtítol del llibre és «Assaig d'interpretació cultural», vaig començar a fer una genealogia o reconstruir quines van ser les circumstàncies històriques, culturals, estètiques que havien intervingut en construir aquella veu, aquella figura pública, que el van convertir en una mena de figura sagrada dins la cultura i les lletres espanyoles.
Com es caracteritza la seva trajectòria literària?
—Té com a dues etapes, la primera en què és conegut sobretot com a novel·lista a partir d'una novel·la als anys cinquanta, «Alfanhuí», quan es crea un nom com un dels primers novel·listes de la novel·la espanyola de la postguerra. Aquesta novel·la ha format part dels plans d'estudis d'institut i per açò a molta gent li sona aquesta primera novel·la. És un llibre que escriu molt jove i té una repercussió considerable, però que encara no és el llibre que el situa com a novel·lista renovador, que arribarà amb una altra novel·la, «El Jarama», que també va formar part dels plans d'estudis.
Volia rompre amb l'herència rebuda.
—Hi ha una generació de joves escriptors i intel·lectuals que han nascut als anys vint que s'ha educat amb la idea que s'ha de produir una reforma cultural profunda després de la Guerra Civil i entenen d'alguna manera que és responsabilitat seva, que és com una mena de missió que tenen, de crear aquesta renovació cultural, que és un procés molt llarg, complex, però que explica d'alguna manera la importància que se li va donar a l'aparició d'«El Jarama».
Quina és la transcendència d'questa novel·la, guardonada amb el Premi Nadal el 1955?
—Molts l'entenen com la primera gran novel·la de l'antifranquisme, es converteix en una mena de fita, d'emblema, i també en el primer gran novel·lista de postguerra.
Com va assumir aquest èxit?
—El va viure de manera conflictiva per dos motius que estan relacionats. El primer, perquè de cop es veu ocupant una situació cultural que ell no ha cercat, no vol ser el gran novel·lista de l'antifranquisme, es veu com a pressionat per motius polítics. El segon, més personal, d'orgull, que té a veure amb la seva por a que a partir d'aquell moment se'l converteixi en el novel·lista que té aquella missió.
I posteriorment, què va fer?
—Té un llarg silenci, pràcticament no publica entre 1955 quan publica «El Jarama» i la seva aparició pública, forta, no es produeix fins a l'any 1974 amb la publicació d'un primer llibre i després com a articulista d'«El País» el 1979.
Com el definiria com a assagista?
—Amb aquest primer llibre d'assaig el 1974, que ha anat escrivint des de finals dels anys seixanta, el definiria com un procés d'experimentalisme, d'avantguarda estètica, que és molt propi d'aquells anys, i que fins i tot pot arribar a tenir alguns contactes amb els moviments contraculturals dels més joves. Malgrat que ell tengui una altra edat hi ha una sintonia amb una voluntat de ruptura, de qüestionar les convencions que s'han heretat i que ens duen a pensar que només hi ha una manera de viure el món, que ell ho du a termes tant narratius com de formes de vida. És a dir, qüestionar el que s'ha rebut i la possibilitat de reinventar les convencions, la manera d'escriure, de comportar-se, els valors morals de la societat.
Ell torna a escriure amb l'arribada de la democràcia, quina serà la seva actitud?
—Ell adopta una postura molt escèptica, molt arraconada, acompanya el procés institucional de la democràcia, escriu articles molt importants defensant la reforma democràtica, però tot d'una es sent molt a disgust, enfadat, té articles que són duríssims contra els governs de Felipe González, perquè veu que amb el POSE es pot produir un canvi cultural, però constata la poca ambició que mostra el PSOE quan arriba al poder. Insisteix molt en el tema del terrorisme d'estat, l'ús de la tortura a les comissaries i presons, la seva obsessió pel poder que té una part fosca, tèrbola i com aquesta part no ha estat prou reformada, essent consentida pel PSOE. És molt crític amb les institucions, ho és quasi tant o més amb la ciutadania, perquè veu que pot arribar a justificar el terrorisme d'estat o pràctiques que no són gens democràtiques.