Titulat superior en les especialitats de viola, violí i música de cambra pel Conservatori del Liceu de Barcelona, Joan Fèlix Riera (Maó, 1972) també va acabar la carrera de Medicina. Tot i que professionalment va pesar el primer camp, combina bé els dos vessants; amb el seu postgraduat en Medicina de les Arts o en la seva tasca de professor titular de viola del Conservatori Isaac Albéniz de Girona, on parla als alumnes de temes com la importància de la cura del cos i la prevenció.
Com a instrumentista, és viola solista de l'Orquestra Simfònica del Vallès o de la GIO Symphonia i membre de l'Orquestra Nacional d'Andorra. Ha actuat arreu d'Espanya, França i Itàlia, amb grups de cambra o fent recitals. Aquí, ha estat un dels membres fundadors de l'Orquestra de Cambra Illa de Menorca i director artístic del Festival de Música de Maó (2004-2012) de JJMM.
Aquest divendres, des de la seva doble formació, musical i en medicina, ofereix una xerrada a l'Ateneu de Maó (19.30 h), per parlar de diferents aspectes d'aquesta relació.
Què aporta la música a la medicina?
—Això ve de temps ancestrals; de l'època dels grecs, quan es curava a través de la música. Després, ha acabat derivant en la musicoteràpia. Però els grecs ja tenien molt clar els efectes de la música en l'estat físic i emocional de les persones, fins i tot, de cada tonalitat.
La medicina també ha contribuït a la bona salut de la música.
—En l'interès per la vida d'alguns compositors, es veu com la salut afecta la producció musical. I si estudiam el cervell, veim que la música ajuda al desenvolupament, principalment, en nadons i fillets. En aquesta relació hi ha també la importància que té la prevenció de patologies dels músics, que podrien entrar al camp de la salut laboral.
El risc de patologies o lesions varia en funció de l'instrument?
—No és el mateix un cantant, que pot tenir més problemes a les cordes vocals, que, posem pel cas, instrumentistes de vent, amb possibles lesions als llavis. Els guitarristes estan afectats, en general, de tendinitis. I els pianistes solen tenir problemes d'esquena. Però hi ha patologies comunes, per sobrecàrregues musculars o sobre ús. I el que és comú per a tots els músics és la necessitat de prevenció i adquirir uns bons hàbits.
Hi falta informació sobre la prevenció?
—El músic s'hauria de veure com un atleta del seu cos; amb una musculatura específica i moltes hores de feina. Sent conscient de com el seu cos ha d'estar en plena forma per poder tocar. Per poder fer música durant molts anys.
Què significa per un músic de vocació una limitació física?
—També en xerrarem a la conferència, parlant de diferents compositors que es van veure afectats per alguna patologia i van haver de deixar la música, i de l'angoixa i el patiment emocional que això els hi va causar. El músic, normalment, ho és tota la vida, fins al final de la seva existència.
Hi ha casos també que el condicionant físic contribueix a una bona interpretació.
—Això passa en persones que tenen un sentit que no funciona, i automàticament, desenvolupen més els altres. En un pianista que no hi veu, l'oïda està molt desenvolupat, o el tacte, adquirint més control de la posició dels dits. També hi ha casos de persones que han tingut limitacions importants per tocar un instrument i s'han passat a un altre. Això em du a la importància de ser conscients de quin físic tenim.
Com condiciona el físic que tenim?
—En els cantants, és molt evident; has de tenir bona veu. Però, posem pel cas pianistes amb mans petites. Per aquests, segurament, hi ha un repertori que no podran assolir. Em venen al cap les obres de Rakhmàninov, compositor rus que tenia unes mans immenses, fruit de la síndrome de marfan que patia.
Per a un fillet, abans de derivar-lo a un instrument, s'hauria de preveure?
—Si vol tocar un instrument de vent, en funció de la mandíbula o la posició de les dents, és més recomanable un instrument que un altre. O veure si el fillet és superlaxe d'articulacions, o a l'inrevés. Són coses que convé tenir en compte. Normalment, és el professor de música, tenint una mica de coneixement, qui ha de fer aquest assessorament. Convé adaptar la elecció de l'instrument a les capacitats físiques.
Vostè té avantatge, amb la doble formació.
—De vegades, pensam que la música la fa l'instrument, però la música la feim amb el nostre cos, amb el nostre gest. Hem d'aprendre a moure el nostre cos perquè l'instrument faci la música. Aquí hi entra la importància del moviment i també de la respiració. Consider que és important transmetre-ho als alumnes.
Té un gran repertori d'anècdotes vinculades a grans compositors?
—Paganini tenia unes condicions físiques que van condicionar molt la seva manera de compondre; amb una hiperlaxitud a les seves articulacions. Podia fer unes extensions que en aquell moment semblaven impossibles. Amb la seva mà peculiar, patològica, que gairebé podia doblegar al revés, va revolucionar absolutament la tècnica del violí.
Hi ha el conegut cas de Beethoven.
—Beethoven tenia el problema clar de la sordesa. Hi ha compositors com Händel i Bach que van quedar cecs al final de la seva vida. Curiosament, operats pel mateix oftalmòleg. Aprofitaré a la xerrada també per explicar com era la medicina en aquella època, fent una pinzellada de la història, i on, de vegades, els remeis eren pitjor que la malaltia. I també parlarem de la por escènica, amb el cas paradigmàtic de Pau Casals.