A principis de desembre de 1938, enguany fa vuitanta-cinc anys, un submarí de l'Armada republicana entrava per la bocana del port de Maó i va fondejar a l'Estació Naval en plena Guerra Civil. Del seu interior va sortir el cap de l'Estat Major de l'Exèrcit Popular de la Segona República, el tinent general Vicente Rojo Lluch (València, 1894 - Madrid, 1966), acompanyat del seu seguici, per inspeccionar in situ la capacitat de resistència de l'Illa amb la finalitat de convertir-la en el darrer enclavament republicà de l'Estat.
L'historiador Miquel À. Casasnovas inclou aquest episodi històric en el darrer tom d'història de l'«Enciclopèdia de Menorca», dedicat a la Menorca contemporània, entre 1854 i 1955 (2023), en què afirma que el Govern presidit pel metge i polític Juan Negrín no descartava que una part de la flota republicana pogués refugiar-se al port de Maó o que, fins i tot, l'Illa pogués ser un dels últims baluards de la República. Casasnovas assenyala que Negrín encara advocava per la resistència a ultrança front el general Franco, davant l'esperança d'una intervenció internacional que evitàs el col·lapse total del règim republicà.
Així ho recull també l'historiador Deseado Mercadal a «La Guerra Civil en Menorca. Relato histórico de un testigo» (1994), en què assenyala el port maonès com a refugi de les forces navals republicanes, juntament amb el port de Cartagena.
El tinent general Vicente Rojo, cap d'Estat Major de l'Exèrcit Popular de la II República.
L'estada del general Rojo a l'Illa va durar dos dies, segons assegura el coronel i historiador Francisco Fornals en el capítol «Menorca, último enclave republicano» del seu llibre «Obra dispersa» (2018), en què el cap de l'Estat Major republicà acompanyat del governador militar de l'Illa, José Brandaris de la Cuesta, i el cap de l'Estat Major de Terra de Menorca, el capità d'Infanteria Francisco Izquierdo Brotons, van analitzar la capacitat militar de l'Illa.
En aquest sentit, Fornals assenyala que l'Illa estava ben defensada, amb canons Vickers de 38,1 centímetres, de 14,24 centímetres i de 10,50 centímetres AA, més les defenses costaneres realitzades des del desembre de 1936 i l'artillat de costa muntat durant la guerra, complementant l'artillat Vickers que ja defensava el port de Maó abans de l'inici de la guerra. Aquest darrer artillat havia estat impulsat pel comandant militar de Balears, el general de Brigada Francisco Franco, que tenia la seva residència al palau de l'Almudaina de Palma.
Precisament, el capità Francisco Izquierdo Brotons recorda en el treball «Así fue la rendición de Menorca» (1986) que va manifestar amb tota la cruesa al general Rojo -abans ho havia comentat al coronel Brandaris- la vertadera situació de l'Illa i li va reclamar una brigada mixta veterana de l'Exèrcit de Maniobra per constituir amb ella elements mòbils de defensa, petició que el mateix general li va dir que no era possible, després de la derrota que havia patit l'exèrcit republicà a la batalla de l'Ebre.
Fornals remet a la comunicació del general Rojo del 19 de novembre de 1938 al coronel Brandaris per fer constar la magnífica impressió de la seva visita a l'Illa que va transmetre al president del Consell de Ministres i al ministre de Defensa. Segons Casasnovas, el general Rojo es va mostrar satisfet de les defenses militars i de la moral de la guarnició, circumstància que va comunicar telegràficament al coronel Brandaris, tot i que l'historiador menorquí apunta que segurament no es va fer massa il·lusions de la capacitat real d'una illa molt vulnerable per la inexistència de forces aèries.
La visita a l'Illa del general Rojo el desembre de 1938 va tenir lloc en un moment que la guerra ja estava perduda per a la República. De fet, dos mesos després, el 8 de febrer de 1939, les autoritats republicanes de l'Illa es van rendir a les tropes franquistes, amb la mediació del Govern britànic, i quatre mesos després, l'1 d'abril, el general Franco firmava a Burgos el darrer comunicat de guerra, anunciant que «en el dia d'avui, captiu i desarmat l'Exèrcit Roig, han aconseguit les tropes nacionals els seus últims objectius militars. La guerra ha acabat»
Generico
Els errors de la Segona República durant la Guerra Civil espanyola
A finals de 1939, el general Rojo va publicar el llibre «¡Alerta los pueblos!», un estudi polític-militar del període final de la guerra espanyola, que va des del 23 de desembre de 1938, poc després d’abandonar l’Illa, fins al 10 de febrer de 1939, dos dies després de la rendició de la Menorca republicana. El referit llibre és un lloable exercici d’autocrítica i sinceritat del general republicà en què va reconèixer la superioritat de l’exèrcit nacional del general Franco en tots els ordres: econòmic, diplomàtic, industrial, orgànic, social, financer, marítim, aeri, humà, tècnic, estratègic i moral. «En conclusió, podem ara dir que Franco ha triomfat perquè ha sabut i ha pogut lliurement assegurar-se una col·laboració internacional permanent i pròdiga. Podem sintetitzar tot el que hem dit fins ara que Franco ha guanyat per la seva superioritat, una superioritat aconseguida tant o més que per la seva acció directa, pels nostres errors», subratlla Rojo.