Una escriptura de dos anys i mig, desglossada en actes, com correspon a les etapes del dol, per la pèrdua de la mare, en la intensitat de poeta. Damià Rotger (Ferreries, 1981) es fica aquí en l'alter ego de Portador, en la figura mitològica de Caront, barquer de difunts, agafant el seu paper («A mare la porto jo!»). Un viatge valent, la més gran de les gestes, en una epopeia, com diu Sònia Moll al pròleg del poemari, que parla en vers d'un dolor que és universal.
«Umbilical», publicat per Nova Editorial Moll, és un títol que no pot ser més precís per cantar a Paqui Miró Anglada («Les lletres del teu nom sobre el meu paper blau menorquí, mare, són estrelles marines»); pacient de càncer. Una obra també visceral, que, parlant de la mort, parla de la vida. («No em busqueu al ventre / Mare em va parir pel cor»).
La primera presentació a Menorca la fa dissabte a Ferreries, a Ses Fonts d'Enfora, a les 20 h, rodejat d'amics poetes: Emili Sánchez-Rubio, Laia (Martínez) Malo i Tània Aguilera. Hi haurà també la guitarra de temes versionats per Toni Camps, amb qui l'autor de «Llibre d'esvalots» i «Areòla» ja ha compartit altres recitals.
Damià Rotger contesta l'entrevista des de Mallorca, on està dedicat professionalment també al món de la tipografia.
Ferreries és un escenari especial.
— Em fa molta il·lusió, i alhora, em comencen a venir ara molts nervis, com sempre que es juga a casa. I un sentiment que no m'ha passat en les presentacions a Mallorca, perquè, per primer cop, la meva mare aquí no hi serà. M'he rodejat, per açò, del millor equip que puc, per si en algun moment flaqueig, per les circumstàncies temàtiques del llibre. Que malgrat tot, intenta parlar de la vida.
Tot i parlar de la mort.
— Agafa la mort per parlar de la vida, amb el títol, «Umbilical», que hi connecta directament. Tenia clar, per tant, que els colors de la portada no podien ser negres, sinó vius. Es juga amb el vermell visceral i també amb la textura, amb un dibuix ambigu entre les pales d'enterrar i els rems del barquer, el Portador.
La visceralitat era necessària?
— No val llegir la vida d'una forma diferent, i després dir que ens engana. S'havia de mirar la mort de cara, i m'hi vaig endinsar amb tot el dolor, com un indi amb el ganivet a la boca. No hauria pogut escriure amb sinceritat i honestedat tot el tràngol de la mort si no m'hi hagués ficat plenament. No pots escriure sobre la mort si estàs celebrant la vida.
Fer poesia en essència.
— Dir què és la poesia no m'atreviria. Però sí tenc clar què és el fenomen poètic. I aquest llibre ha estat veritablement el que més m'hi ha apropat. Per escriure poesia has d'estar connectat amb la vida. Em vaig tancar a la meva cova, i literalment, hi he estat tancat dos anys. Ofuscant-m'hi tant, que fins i tot vaig arribar a desumbilicar-me de la vida, en un procés solitari, escrivint amb embranzida, convertint-me gairebé en el personatge de Portador. Però com més t'allunyes, més costosa és la tornada.
Com sorgeix el recurs mitològic de Caront?
— Parlar de la mort té el risc de caure en el sentimentalisme, en un collage poètic de lamentacions. La bellesa creativa, en la sublimació del dolor, implicava tenir una argumentació paral·lela. Vaig anar enrere, per veure com en el passat s'havia parlat de la mort de forma elegant, honesta i amb una alta volada creativa. Així que, inevitable, vaig arribar als grecs, amb el model de Yorgos Seferis, de qui soc fan. Vaig aconseguir després aquesta estructura, amb el guió d'una epopeia d'anada i tornada, i entremig, dins la barca, el temps per l'acte de reflexió. Que em dua a parlar de temes com la insuficiència de les paraules.
No han bastat les paraules per aquest dolor?
— Tenc assumit la insuficiència de les paraules per dir el que no es pot expressar. El llenguatge, moltes vegades, no ens basta. La paradoxa és que jo visc per i per a les paraules, però, així i tot, jo sé que hi ha llocs emocionals on les paraules no arriben. Precisament, aquesta és una funcionalitat de la poesia: intentar dir allò que no es pot dir. En tot cas, la poesia ens ajuda a apropar-nos al que no té nom, a l'innombrable.
Queda immortalitzat l'homenatge a la mare.
— Mo mare i jo teníem un vincle realment molt especial, molt umbilical. Fent aquest poemari hi havia el risc també d'excedir-se amb anècdotes domèstiques de la relació entre ella i jo. Calia trobar l'equilibri, partir de vivències per parlar d'una manera més universal, i vaig haver de podar molt aquesta part.
La poesia ha estat, finalment, una medicina?
— El procés creatiu, immers en l'experiència del dolor, crema molt. Vaig haver de necessitar ajuda per tornar a umbilicar-me a la vida. Però tenim la sort els qui ens dedicam a la creació o tenim aquesta inquietud de disposar d'aquest estri, d'aquesta eina, per tapar els clots foscos de l'existir.