Aquest dijous arribava al meravellós espai de Torre Saura la meravellosa música de Rufus Wainwright i la seva banda, un concert que havia generat moltes expectatives, donada la volada internacional i la qualitat més que contrastada del cantant i compositor canadenc/nord-americà. I no va decebre les 700 persones que l'esperaven delerosament! Josh Mease a les guitarres i banjo, Jacob Mann als teclats i piano, Alan Hampton al baix, Kyle Crane a la percussió, Petra Haden al violí i cors, i Lucy Wainwright als cors foren el coixí sobre el que la veu i la guitarra del protagonista de la nit es van deixar anar per oferir-nos el seu darrer treball, «Folkocracy», esquitxat també de diferents temes que han estat emblemàtics a la seva carrera. Així, vam poder gaudir de cançons com «Down in the willow garden», «Grey Gardens», «Dear world», «Harvest», «Hush Little baby», la preciosa «Going to a town», «Shenandoah», «Old song», una ària de la seva òpera «Hadrian»…, entre d'altres, per acabar amb la molt coneguda «Islands in the stream», a duet amb Petra Haden. Encara hi va haver dos bisos, «Ring them bells», de Bob Dylan, i «Wild Mountain Thyme», aquesta darrera amb tots els membres de la banda cantant a veus i amb l'únic acompanyament de la guitarra.
Rufus Wainwright és un cantant amb molts recursos i amb una bella veu d'ampli registre que, combinat amb la seva gran professionalitat i una trajectòria plena d'èxits i encerts, el converteixen amb una aposta guanyadora. Dijous passat tot això hi era i es sentia, però també es va poder sentir la seva veritat i autenticitat i una qualitat artística que no va deixar espai al dubte. Envoltat de grans músics (com cal a una estrella per fer-la brillar encara més), Rufus va saber cedir a tots i cadascun, generosament, el seu espai de protagonisme i va quedar ben manifesta la gran qualitat da la proposta. Amb «Folkocracy», Wainwright ret homenatge a un gènere que l'ha vist créixer i el fa seu amb les mixtures necessàries però sense perdre el batec del folk. Moment preciós fou el tema dedicat a la memòria de Sinéad O'Connor; àlgid el tancament del concert amb el que nosaltres coneixem com «Illes dins un riu»; emotiu i impactant el darrer bis interpretat amb totes les veus… Però, tanmateix, tots els temes interpretats es vestiren de qualitat i de sentiment i aquest va anar in crescendo a mesura que avançava la nit i l'artista es fusionava amb l'espai, fins al punt d'incorporar una òliba, perfectament afinada, a la cançó «High on a Rocky Ledge» (coses de les nits d'estiu…).
L'espai de Torre Saura va tenir també alguna cosa a veure amb tot plegat i va dotar la proposta d'una màgia que difícilment es pot trobar a molts escenaris. Si hi afegim unes llums impecables i càlides que realçaven cada moment i un so que va arribar perfecte i nítid a tot l'auditori, llavors tenim la combinació perfecte per a l'èxit.
El públic va agrair, a l'artista i a l'organització, amb llargs aplaudiments el bon treball i el regal d'una nit que fou rodona!