La companyia valenciana El Cant del Cigne aterrà el passat dijous a l'Amfiteatre de les pedreres per representar Informe para una academia, de l'escriptor txec Franz Kafka. Una conte escrit l'any 1917 i que ha estat readaptat per als escenaris en moltes ocasions. Una trama ben vigent per la seua profunda reflexió de la humanitat. Amb aquesta escenificació el Festival Fosquets de Lithica aposta també, un any més, per les arts escèniques.
Dirigida per Alicia Majolero, amb la dramatúrgia de Pablo Corral, l'actor Pascual Rodrigo executa un molt ben treballat monòleg en el personatge de Pedro el Rojo, un ximpanzé capturat i sostret de la seua llibertat natural per a convertir-se en un simi que acaba parlant i assumint els rols de l'ésser humà com a sortida a la seua captivitat. L'obra ens interpel·la sobre la nostra naturalesa i la subjectivitat de la civilització. Un ximpanzé es transforma en un home per a trobar l'única sortida a la supervivència, perquè sap molt bé que no hi ha volta enrere per tornar al seu hàbitat natural.
És així com amb la metamorfosi s'allunya dels seus orígens. Aprèn a parlar, estudia i es dota de prou coneixements per explicar-se i per informar sobre el procés als seus professors i científics, dels quals no li interessa el que pensen. Sols pretén informar. També, com els homes, beu, fuma i es relaciona socialment. Després de cada jornada torna a casa on es retroba amb una moneia que té mig ensinistrada, amb qui juga i es diverteix però a la manera simiesca, amb els xiscles i els gestos innats, on de qualque manera reviu els seus instints selvàtics. No obstant açò, la mirada del ximpanzé li genera una pertorbació insuportable per veure-hi en ell el dolor de la domesticació civilitzadora que, ell, ja com a Pedro el Rojo, coneix prou bé: la humanització és la renúncia plena als orígens, a la llibertat. L'aculturació contra la pura naturalesa com la sortida del captiveri i l'esquivament de la mort. El protagonista té assumit el rol del supremacisme humà, que al final li permet sobreviure. De fet, un vespre a casa i en plena reflexió sobre la seua transformació acaba matant la seua moneia. No suporta més el dolor transgressor i opta per la condició humana i, així, renunciar definitivament a la seua espècie originària i salvar la vida, que no la llibertat.
Pascual Rodrigo desenvolupà un magnífic monòleg que ens feia preguntes que no les sabem contestar. O potser ja no les volem respondre. Alhora també ens demanà què és i com és realment la condició humana. En un escenari muntat entre barrots, talment quelcom privatiu, l'intèrpret explicà tot l'informe dirigit als científics amb la voluntat d'informar-los. Durant tot el procés escènic Rodrigo es va canviant de roba per marcar els temps del procés transformador i alhora escènic. Un tocador, un armari, una taula i un gramòfon, figurant la seua llar, i una petita tarima al centre amb barrots per representar el temps de captura i l'experiència amb la tripulació que el transportava. Una llum tènue que ajudava a ficar-se dins una història colpidora, dramàtica i dura alhora, i un públic atent i respectuós que va aplaudir generós al final.
Amb tot, una obra que des de la ficció ens fa veure la realitat. I la veritat. Perquè ens interroga la nostra pròpia existència i perquè el teatre és allà on podrem trobar les respostes més humanes. Va ser una nit fresca i agradable de lluna plena, quan l'home es torna llop i la moneia un ésser humà.