Ionas Mercadal: «La música és l'art que expressa més els sentiments i arriba més endins»

Ionas Mercadal Euler (Sant Cugat del Vallès, 2003) pertany a la nova fornada de joves músics prometedors. En el seu cas, tampoc no és estrany, prové d'una família menorquina de llarga tradició musical, per la seva àvia, la pianista i professora Marlén Coll, els seus pares, Juanjo Mercadal i Birgit Euler, o els seus concos Tolo Mercadal i Mónica Preto, Melissa Mercadal o el mateix Salvador Brotons. Ara, l'intèrpret ha guanyat diversos premis en l'Universal Stars On line Music Competition, que s'afegeixen a altres distincions, que posen de manifest el talent i la passió que té per la música.

Crec que estudia a Alemanya.

—Sí, soc a Augsburg, molt a prop de Múnic, on estic fent tercer del grau superior de música, al Leopold Mozart College of Music.

Com és el país germànic per a l'estudi de la música?

—Alemanya és la capital mundial de la música clàssica. Haver passat per aquí, amb la mentalitat que tenen, val molt la pena. Estic aprenent molt i estic encantat.

Hi ha una concepció diferent a la qual hi ha a Espanya?

—Molts dels compositors més famosos són d'aquí. Mozart és austríac, però el seu pare era d'Augsburg i va viure aquí. Tenen una tradició, una mentalitat diferent, entenen la música d'una altra forma i el públic va més a escoltar música clàssica que en altres països. I hi ha més oportunitats per ensenyar el que fas.

Aquesta passió la duu a l'ADN.

—La mare sempre diu que quan tocava al fossat del Liceu, jo em movia a la panxa. He crescut amb la música, envoltat de músics, amb s'àvia i tota la família, on quasi tots són músics professionals. Em vaig iniciar amb sis anys, tocant el clarinet amb el meu pare i, poc després, vaig començar a l'escola Fusió de Sant Cugat. Hi vaig estar un parell d'anys i després vaig fer les proves d'accés al conservatori.

Què té d'especial la música?

—És l'art on pots expressar més coses i la que més arriba més directament. Pots mirar un quadre, però la música arriba molt més profundament que totes les altres formes d'art. És una eina fantàstica per expressar el que un vol dir i, si a més, tens un públic al qual li agrada el què i com ho dius, és fantàstic. La gent que va a un concert de música clàssica ja té unes expectatives del que sentirà, i com a músic has de fer que tinguin un moment per desconnectar de tot i escoltar el que vols que sentin.

Ara ha rebut diversos premis.

—En l'Universal Stars he guanyat l'Absolut Prize, al concursant amb la màxima puntuació de totes les categories, dos premis platí en les modalitats de virtuós i de vent fusta i em van donar el premi especial a la mestria tècnica.

Ja n'ha guanyat uns quants.

—Un altre va ser a Rússia el 2021 i aquest any n'he guanyat un altre de l'Acadèmia de Tiziano Rossetti, a Suïssa, pel meu projecte de carrera. M'ha donat l'oportunitat de fer uns masterclass amb Sebastian Hayn, un clarinetista excel·lent.

Hi ha molts concursos en línia. Com han canviat?

—És una de les coses bones que ens ha deixat la covid. Hi ha concursos que, sobretot en les primeres fases, es poden fer telemàticament, enviant uns vídeos i t'estalvies els diners d'haver de viatjar.

Quins són els seus compositors predilectes?

—Fora de la música per a clarinet, el més gran sempre serà Mozart, molt seguit de Beethoven. I els dos concerts per a clarinet i orquestra de Weber, són l'excel·lència.

Què té Mozart d'especial?

—La capacitat de fer unes melodies boniques amb una música senzilla. És, justament, el punt que el fa diferent, no s'esforça a compondre músiques estranyes. Deu tenir a veure que era molt jove quan componia, va morir aviat, però l'ha convertit en un referent mundial.

Compon?

—M'agrada més tocar i fer-me meva la música, amb la meva manera d'expressar. Encara no he tingut la motivació per compondre, potser més endavant.

Ja coneix el Liceu, hi actuà amb els seus pares...

—En tres produccions. És una experiència inoblidable, sobretot per la part sentimental de tocar amb la mateixa orquestra dels pares. No té preu, és un orgull per a ells, però també per mi, per tan lluny com han arribat i per l'ajuda que em brinden, per fer de mi la millor persona i que pugui arribar enfora.

Com és l'escenari barceloní?

—A mi que m'agrada el futbol, el fossat del Liceu és com el Camp Nou. Òbviament, quan toques allà estàs més nerviós, pels músics i per directors excel·lentíssims, com Josep Pons. Hi ha altres escenaris, però vaig a tots amb la mateixa mentalitat, són igual d'importants, hi hagi cent o cinc mil persones.

La major satisfacció d'un músic?

—És clar que vivim dels diners, però allò que més ens omple són els aplaudiments i    veure que la gent està contenta. Al Festival d'Augsburg un senyor em va dir que gràcies a mi havia descobert un instrument, que no sabia que el clarinet pogués arribar a sonar tan bé. És una de les coses més maques que m'han dit mai.

Quins horitzons es marca?

—El meu somni és fer de solista internacionalment, tocar amb orquestres. Si no es produeix, m'encantaria tocar en una orquestra com la del Liceu i combinar-ho fent classes en un conservatori.